Ningú és distància

Ningú és distància.

La Jane es  va  dormir .   Sense somnis, les llums del London Eye feien sols i llunes en el seu rostre , distès i deixat anar, conscient de que  estava  sola.

A la tauleta encara agonitzava l´últim cigar, un llibre mal  tancat, una tassa d´una  ciutat que algú va  visitar per ella  amb una bossa de  menta esfonsada i freda i una  capsa entreoberta d´analgèsics per  poder oblidar-se del mal d´esquena.

Quan la nòria va deixar de flirtejar amb la seva bellesa , un gris fred  es va fer l´amo de la nit. La  solitut sospirava amb despreci com l´innegable  vencedora de tots els amors.

L´endemà es despertaria amb la rutina glaçada d´un cafè. L´indiferent tremolor d´un altre matí de feina dibuixaria el seu cos sortint de la dutxa.  Es vestirà perduda  amb tot l´orgull trepat a la mirada.

Però la Jane no sap  que ningú és distància.

Sempre hi haurà qui posi el seus ulls a una altra  cara, que sigui  ella  qualsevol somriure, que  digui el seu nom en un altre silenci igual que el seu.