RESUM DE L´ANY

RESUM DE L´ANY

Un dels  pocs aspectes positius que ha tingut aquest any ha estat que des del punt de vista personal he dit i segueixo dient el que realment penso. Ja no m´amago, ja no  callo per deixar que les coses segueixin el curs que volen els altres sense  tenir en compte la meva opinió al respecte.

Després de dos mesos treballant com un autèntic cabró ara toca descansar. Avui us deixo fins el dilluns que ve. Tinc mono d´estar amb els meus i tornar els petons que cada dia em donaven  i que no podía tornar.

Tinc gravada a la memoria les corredisses que feien  pel passadís  els meus fills cada dia que arribava a casa, sense importar-los una merda el meu mal humor, sense  tenir cap tipus de perjudici , sense importar-los  el que els altres pensessin d´ells, m´estimen i punt.

Així hauria de  ser sempre i els grans n´hauriem d´aprendre molt d´ells.

He arribat a la  conclusió que odio la meva  feina però que és un mal necessari per subsistir, i tal com està  el pati, avui per avui no hi han  alternatives, encara que no deixaré  de buscar-les.

No només són les gairebé quatre hores diares que em passo viatjant sino també el fet de que les dues hores  del migdia no les puc dedicar a descansar, fer la migdiada o simplement mirar les notícies. Les firmes s´allarguen sempre fins  a les tres i  necessitem mitja hora per preparar les de les quatre.

Fins ara  el nostre  sector  era un oasi laboral. Els de Notaries tenien  feina sempre. Però això ha canviat. Hi han hagut companys que han perdut la feina més segura del món, hi han hagut E.R.E.S!!!. Per tant ningú pot baixar la guardia en res , això els clients ho saben i apreten  i presionen  el que no està  escrit. Costa molt guanyar la fidelitat i molt poc perdre-la.

ambé és molt fácil  donar consells des de  fora i dir: això no pot ser, no pot continuar així!!!, però s´ha de ser molt seriós, objectiu i responsable.  No només s´han de plantejar alternatives que queden molt bé  sobre el paper i quedes de collons, sino de ser rigorós  , tenir una visió global  i , sobretot, ser conscient de  que  si un baixa a la meitat la velocitat , el trajecte també  és la meitat i algú altre haurà de completar la resta del camí. És curiós, fins ara  només he rebut bronques de que si la meva feina, patapim patapam, però ningú ha  sigut  suficientment estricte com per donar-me un pla  real de viabilitat perque jo pogués viure millor. Com que no vull ferir susceptibilitats, i pensar que escric amb indirectes, cal dir que  amb aquests últims comentaris m´estalviaré un sermó que em tenia preparat una  persona que  estimo molt per després de  festes. Ja no vull sermons, vull fets, i fins ara de fets, cap ni un.

El tema personal ha  estat un desastre. Com sol pasar, després de  tota la tensió laboral acumulada   fins arribar a l´estiu( puta crisis), quan van arribar les vacances  el nen  va fer xof.

No hi han més motius, quan baixes la tensió et surten tots els mals. El fet de que coincidissin varis aconteixements  en aquestes dates no és res més que pura coincidencia, suposo perque a  tothom, quan arriben vacances els passa el mateix.

I em vaig descontrolar, vaig anar donant esbranzides per aquí i per allà. Tornar a pujar a Barcelona era un martiri. Vist amb perspectiva hauria d´haver agafat la baixa  i calmar-me , aquí em vaig equivocar, ho reconec. Però el passat no es pot canviar i la veritat és que  durant  aquests mesos  m´he anat arrastrant per aquest món, amb moltes pujades i baixades, però amb els  nervis consumint-me per dintre.per més esport que  fes, baixar 33 kgs en un any no era normal. No és que fos  un cabron, potser és que alguna cosa si que em passava.

I quan un està malament s´equivoca, la caga, posa a persones  pel mig que no hi tenien que  haver estat mai perque mai m´han volgut res dolent i sobretot es fa mal, mal a la  gent sempre més propera. He demanat disculpes  fins  la sacietat i ara ho torno a  fer amb el ferm propòsit de  recompensar a qui realment s´ho mereixi.

Es veritat que m´he equivocat, i molt però he sigut l´únic que ho ha reconegut. Suposo que tota la resta són perfectes o que la  capacitat d´auto crítica, dignitat i humiltat per dir  , ei noi ho sento jo també m´he equivocat ,  la desconeixen. Però realment m´és igual jo sóc jo i no puc fer ni decidir pels altres. Tampoc m´ha importat mai el que pensin de mi  persones a les que no estimo. És una pèrdua de  temps  terrible amoinar-se per si et miren així o aixà. És un clar símptoma d´inseguretat. Dediquem-nos amb cos i ànima  a qui ens estimen i ens  volen el bé, que prou feina costa, de la  resta “a la mierda calamardo”

Així están les coses. Em presento  l´últim dia  de l´any  amb el pes més baix de la meva  vida 75 kgs 100 grs i amb un mal d´esquena que em té tot contracturat. Per l´any  que ve em demano deixar-me guiar  per la meva intuició, que últimament m´ha donat la raó de que és l´únic camí vàlid encara que  també intuieixo que no tothom diu tota la veritat. He de deixar de  fumar per un fet supersticiós. És una  realitat que a  mesura que he anat  fumant més les coses  m´han anat de mal en pitjor. Hi haurem de posar-hi remei.

En un futur immediat he de fer sessions del fissio per descontractura-me i tornar a córrer que  fa tres setmanes  que no ho faig i m´anava molt bé per desfogar-me.

Però sabeu el que  em ve més de gust avui, el que  realment  vull fer?... Passar-me tota la tarda a  casa jugant a ping pong amb els meus  fills i veure´ls  com riuen.

Lo dicho ens  veiem  dimarts que ara toca dormir. Als que m´estimen i m´aprecien( sempre será recíproc) que  sigueu molt feliços, a la  resta que es busquin la vida