Hi han cançons que són petites paràboles del que ens passa a la vida. Aquesta és una d´elles. Sempre gran, Margo.
La roca i l´ocell.
Ella va atrapar a tots dos, a la roca i l´ocell. Els va retenir com a presoners fins que sabéssin qui era el seu amo. Aleshores els va llençar cap al cel.
L´ocell amb les ales sense barreres va desaparèixer mentre que la Roca ,
amb el seu cor pesant va retornar a ella.
Aleshores la roca va arribar a ser la seva ancla
i l´ocell es va convertir en el seu somni.
Ara ella camina pel bosc, entre el pins i enormes avets,
la roca contínua ferma a sota els seus peus
mentre l´ocell està penjat damunt seu
cantant cançons d´amor traït.
“Et vaig oferir els meus cels infinits
I tu vas respondre´m amb caputxes i cadenes.
Aquesta cançó que et canto serà la última inspirada en el teu record.-
No hay comentarios:
Publicar un comentario