És diumenge i estic sol a Barcelona davant d´un munt de papers que esperen el seu torn . Poden esperar mitja hora perque ara el meu cor s´enfila orgullós en aquesta solitut pretesa.
EL meu fill petit s´estarà llevant amb el pijama mig caigut que li farà d´improvisades sabatilles . Tindrà unes petites bosses sota els ulls mig oberts i amb un sinceríssim somriure li demanarà un got de llet a la seva àvia.
No l´importarà que jo no hi sigui, podrà prescindir de mi perque sap que em té dintre seu i que allà em quedaré per sempre. Tornaré quan em necessiti.
L´únic patrimoni que vull deixar-li és la capacitat de saber estimar perquè això el farà sempre una persona excepcional, posseidora del més gran dels luxes que hom pot tenir. Vull que tingui sempre els ulls ben oberts i que sota cap concepte deixi escapar l´oportunitat que també l´estimin a ell. Que sàpiga veure els cors nusos i imperfectes que se li apropen. Que quan l´amor sigui la causa de les coses les entengui, les valori, les lluiti i les defensi fins quedar-se exhaust. Que mai es rendeixi, que mai s´amagui, que mai , mai, mai, les deixi perdre.
També vull ensenyar-li que ho faci públic, que no s´avergonyeixi de dir que estima. Que sigui ell qui faci el primer pas endavant, que s´imagini que es un buscador dels tresors que s´oculten en tants i tants silencis. Cada dia que en trobi un se´n recordarà del seu pare.
No hay comentarios:
Publicar un comentario