Deu ser que em faig gran però cada diacrec menys en la correcció.
Potser será perquè no vaig a les manifestacionsi no prenc consciencia cívica de res.
Potserperquecada vegada considero més lógica i sincera la justicia “Bronson” que la moralina dels nous puritans assexuats que passegen plegats per les grans Avingudes.
Puritans mentals , valedors del risc zero, la inutilitat en grup
És molt catxondofer que la gent es formi una opinió errònia de tu .
És primavera però lagent ja no és curiosa.
Estic prenent el sol . Alguns pensen quehe anat a fer una altra cosa.
Tots els que ens divertimprenent-nos el pèl a nosaltresmateixos juguem amb avantatge.
Un dels pocs grups que canten en castellà i que tinc a la llista de favorits de l´Ipod són " Los Rodríguez", que van ser encapçalats per dos grans monstres, l´Ariel Rot( Tequila) i l´incommensurable Andres Calamaro. Tothom està obsessionat amb el Sabina i jo, què voleu que us digui, sempre l´he trobat massa afectat i tendenciós, encara que no nego que es un bon escriptor de cançons.
Però l´Andrés és el meu preferit....
De les més de 3.000 cançons que tinc en el trasto n´hi han dues que figuren en la llista de les 25 més escoltades.
La primera parla de l´amistat i de la seva pèrdua, de tots els que han estat alguna vegada i que, per diverses raons, han desaparegut del mapa més proper. Antics companys d´escola, de viatge, de colles puntuals que no han tingut continuitat.
És un exercici molt saludable tornar a revisitar-los de tant en tant, no per fer una apologia de la nostàlgia (que pot portar-nos a la tristesa) sino per tornar a gaudir dels bons moments que vam passar junts , per saber disfrutar dels que passem ara amb els que estan i il.lusionar-nos amb els que puguin venir en el futur.
La segona és una cançó senzilla i molt maca que va sortir a la banda sonora de " Bienvenido a Casa" una peli d´un dels directors espanyols que més m´agraden, el David Trueba.- No hi han videos oficials. Només alguns que col.leccionen fotografies de nadons. No he sigut mai partidaris dels videos que surtin nadons, gatets i cadells de gos, arcs de sant martí , oceans blaus i floretes vàries... Quedeu-vos amb la cançó i la seva escriptura clara que parla per si mateixa.
En Jinks estava emprenyat. El potassi no havia causat efecte icaminava entrebancat com un titella manegatper un pallasso engripat. A cada esternutles camesli feien coses molt rares. Si no les hagués tingut engaxades al culhauria dit a tothom que no coneixia a aquelles boges.
Tot va començar dues hores abans. En un dia inspirat hauria desplegat un amplíssimventallde possibilitats pels dos plàtans ques´havia cruspit. Algunes d´elles no eren gens decents però va preferir fer casa la versió més gore de la Teniente O´Neill que tenia per entrenadora. - Menja´t dues bananes i a correr Jinks, li va dir la sonada del xandall taronja.
Els tres primers quarts d´hora van ser plàcids i magnífics, com un dia sense jefes. La línea litoral es definia perfectament rosada en el seu crepuscle( toma ya recursos!). Saludava xulescals companys de malles paquetorres (lad´En Jinks no)quees creuaven en direcciócontrària. Els apuntavaamb un dit i els feia un esboç de somriure vacila de tanguero argenti. Peròpensava:- Si algun d´ells s´atreveix a passar-me, el cuso a rocs.
En van ser més d´una vintena inomés dues dones que, fins i tot corrents , portaven aquell ridícul i inútiljerseitapa-culs. Som tontos però no tant com per tenirnul el sentit de la perspectiva i no imaginar-nos, amb gairebé plena exactitud, l´abast de tota la seva dimensió. També podria ser que el cobreixin perque el pobreno passi fred( és un múscul delicadissim i propens al desparrame). El Sr Jinks passava. L´equació : cul més dona és igual a problemes,la tenia perfectament assimilada.
La següent hora vaser un pèl mésdelicada pero encara no era prou traumàtica. L´efecte potassi-plàtan-bananahavia passat a millor vida i l´àcid làctic havia pujat sis punts a les enquestes.
El Sr Jinks es distreiaen paranoies vàries.Recordava lo pesadets que s´havien fet alguns companys corredors recomanant-li el llibre d´un petit japo, de nom Murakami,que es dedica a presentar la seva obra, per tot el món,en bambes, paravents imallesde la secció de dones del Decathlon(els nipons sempre la tenen més petita )mentre pensa si farà suicidar-sea tots i cadascun dels personatges de la seva propera novel.la , o bé tindrà la prudència de deixar viucom a mínim al narrador perque acabi la historia. Ni això, el propi narrador apareix penjat en el dibuix de la contraportada.
Si en Jinks se´l trobés algun dia li diría:- Mira xato, a la properaabansde començar a escriure t´empasses , en sec , tres cullerades soperes d´aquella pasta verda que donen amb el sushi i deixes de tocar les pilotes amb tanta depre de flor de loto. La bellesa no té que ser sempre trista, joder.
L´altre tema que el tenia corprès era la cançó “El Pasodoble de los Amigos ausentes” del vell Calamaro(vosaltres que sou doctes no el confongueu amb el calamar de l´esponja amb mitjons blancs). Pensava:- mira comt´enreden els de la Pampa!. Com pot serque un títol fardoni una lletra més buida que el cervell d´alguna que conect´enganxi d´aquesta manera. La frase: “el tango del mango desafina pero la guillotina puso el ojo en él” és unmissatge en clau dictat per un extraterrestrepassat de voltes en el platet, queel Sr Jinksno va acabar mai d´entendre.
En l´últim quart d´hora de carrera el Sr Jinks ja delirava. L´àcid làctic havia assaltat el Palau del Rei Banana. En Murakami s´havia pujat les malles finsel pit i petonejava en Calamaro mentre aquest es fumava un peta de sushi de salmó. EL Tanguero argentí fugia esparveratmentre les corredores li tiraven els jerseis per atrapar-lo com a vaca en un rodeo. El Potassi li feia els corus al Sr Jinks qui, acostant-se el plàtan a la boca com si fos en Sinatra, cantava: "....El siete del siete a las siete te espero en el bar del Hoochie-Coochie man...." OH YEAH
