Ahir vaig escoltar el nou doble Cd de la Lucinda Williams. Encara no m´he sobreposat del que, possiblement, sigui el millor doble Cd de rock que hagi escoltat en anys. Mare meva la nena de 61 anys! Reverència rera reverència....
Al youtube només estan penjades actuacions en directe amb una qualitat sonora massa baixa perque les penji. A mesura que es vagin publicant les lletres les aniré traduïnt i us adverteixo que en seran moltes. Cap de les 20 cançons es pot puntuar per sota del 9.
El que si està penjat és un resum de les sessions de gravació de l´àlbum en les que es veu a una colla de joves carrosses divertint-se sumant-li a la professionalitat.. el cor.
Als meus fills, que per desgràcia tenen al pare més pesat del món, només faig que repetir-los una frase, a la que puc.... a la que tinc ocasió ... semblant-me a aquell iaio que en les reunions familiars li fan el karaoke de tantes vegades que ha repetit una cosa..
Fills meus... lo més important en aquesta vida és que us estimin, no que us necessitin....
Doncs bé... després del "subidon" d´ahir, aquest matí m´he relaxat amb un encantador disc folkie britànic de la Josienne Clarke i el Ben Walker quan he trobat, llegint els crèdits, una versió d´un poema del Robert Burns.-
Buscant a la xarxa he trobat centenars i centenars de versions i em quedo amb aquesta de la Rachael Sermanni, cantautora de talent , de la lliga de la Laura Marling , que fa una versió orquestada d´aquest poema que fa posar-te a mil per hora l´adrenalina emocional...
I per postre, perque estic content, i perque com diuen tots faig molt bona cara... us regalo un "bonus track" de la mateixa Rachael Sermanni amb un duet amb un cantant català, el Ramon Mirabet que vaig conèixer a través d´ una ex-companya de feina , que improbablement llegirà aquest bloc, però que si ho fa li envio generosos records de tres cantonades més amunt, gairebé tocant a la Diagonal.
Apa nens.-... a disfrutar de la poesia, de la música i de totes les coses belles que hi han en aquest món
