WRECK ON THE HIGHWAY-BRUCE SPRINGSTEEN

Segurament el  Brucencatalà(  per cert bonissima traducció il.lustrada del Youngstown)  convindrà amb mi que "The River" és un disc immens del Boss.

Jo tinc debilitat  per  el que els entesos dirien que és una “cançó menor” del disc, però que a mi em té el cor robat des de  sempre.  Potser  perque és una  cançó propera , plana, senzilla i molt  molt sincera.

M´agrada la  gent que reflexiona, que pensa  en el que poden estar passant els altres, sigui per solidaritat o simplement per prendre consciència de les coses.

La imatge tendrissima del Bruce abraçant  a la seva parella en el llit mentre ella dorm  i sentint-se afortunat és terriblement bella

LICENSE TO KILL-BOB DYLAN

Posem-nos una mica  seriosos.

Avui a les notícies tres successos sagnants; un paio acusat de maltractaments i tirat al carrer entra  en una  església a missa de  vuit  i mata( a l´atzar i anàrquicament)  a una dona  embarassada de nou mesos que anava a donar a llum demà mateix; una mare depresiva mata als seus dos fills de 3 i 11  anys  afogant-los a la  banyera ; un  fill de 40 anys degolla a la  seva  mare.....

Hi han coses que no creus que et puguin passar mai a  tu i acostumem  o bé a obviar-les o a criticar-les amb massa lleugeresa.  En el millor dels casos ens limitem a compadir-les.

És veritat que aquests  casos són extrems( sortosament infreqüents)  però si que t´ensenyen els límits de la condició humana, la desesperació, el poc apreci per la vida mateixa....

Sempre  em faig la mateixa pregunta: Què collons se li ha passat pel cap, com ha pogut arribar fins aquí....?

Atribuir-ho a la bogeria és massa fàcil.- Hi han vegades que un no domina la seva  vida per una  enfermetat, però n´hi han molts que no la dominen perque la que tenen no la discuteixen, no l´analitzen o simplement no pensen  mai amb ella. Les coses van com  van diuen ... i aleshores venen les sorpreses

Aquesta  cançó de  Dylan sempre m´ha impresionat. Deteniu-vos a  escoltar-la bé. Jo he après moltíssim d´una lletra  tan curta.- A més d´un li posarieu noms i cognoms; a més d´una potser la coneixereu.. El  ventall és amplíssim

Algú pot pensar... ja està aquí el místico-tragic-trascendental però ... què voleu que us  digui!  No puc, ni vull passar-ho per alt..... La meva mare sempre anava a missa de  vuit

GEMMA HAYES-SHOCK TO MY SYSTEM

Estic molt emocionat amb un projecte  nou. Fa dies  que  penso que  durant aquest any 2011 , i musicalment  parlant, les dones   han   estat a un grandíssim nivell.

Han estat tantes i tant bones  que m´he posat a  recopil.lar-les. Bé, degut a les meves limitacions tecnològiques, les he posat en una carpeta apart.....jejeje

La meva intenció però és  comprimir-les en un arxiu  rar o zip i penjar-les a la xarxa  perque  qui  vulgui s´ho pugui baixar.  però això li deixo al meu fill Arnau que és l´expert de la  casa.

Una de les que no fallarà és aquesta passada de  cançó d´una petita irlandesa que ho fa de vici.

El video que adjunto és una versió acústica.  Personalment  crec que la  versió del Cd és millor( potser més intensa)  però  quan l´he  buscada al youtube  m´ha  sortit un video infumable de "couples" d´un japo penjat que es dedica a  fotografiar parelletes ...eggs.

Si voleu la  versió  Cd o us  tapeu els ulls amb el japo o us el baixeu directament.. vosaltres mateixos.

Les dones són les millors . Hi encara ho serien més si arribessim a entendre-les.

Xoc al  meu sistema

Gemma Hayes

És com si m´apropés massa al sol

Vull dir-te algunes coses

No tinc prou aire als pulmons per explicar-ho:

Mira, vaig  néixer  ben desperta

però a poc  poc, simplement  em vaig quedar adormida,

Aleshores  vas venir  tu i tot va  canviar

Tenies  raó. Jo estava només mig  viva

Vas  ser un xoc al meu sistema

Destrossant la meva vida tranquila.

Ara és molt dur  veure la teva  esquena separar-se  de mi

Es un  instant tot  ha marxat, tot està malament

Estic atrapada en el  vermell ( passió)

Però  ara tot s´està tornant  gris,

I tu tenies  raó. Jo estava només mig  viva

Vas  ser un xoc al meu sistema

Destrossant la meva vida tranquila.

Em sentia  segura caminant en línea  recta

Tu vas ser un xoc  pel meu sistema

Encenent però un foc molt brillant

Ara per mi no hi ha  volta enrera

Et vaig trobar en un recó del dia

Em vas  dir que jo era bella

Però només quan estic  perduda

 
 I tu tenies  raó. Jo estava només mig  viva

Vas  ser un xoc al meu sistema

Destrossant la meva vida tranquila.

Em sentia  segura caminant en línea  recta

Però tu vas ser un xoc  pel meu sistema

Encenent un foc molt brillant

CONCRETE HEART- GREAT LAKE SWIMMERS

Torno a  estar erupcionat i això em posa de molt mal humor. No hi ha manera que m´ho tregui de  sobre.

Em posa molt  nerviós no poder-ho controlar, que no estigui a les meves  mans  el posar-hi remei....

Necessitava calmar-me i m´he posat cinc  vegades seguides aquesta  cançó.

La veu  i el seu bellíssim paissatge de corda m´han reconfortat.

M´han tret la idea d´estar-me esmorzant dues hores... a la mierda calamardo!!!!

Era tot el que podia fer abans de continuar la mateixa  rutina de sempre....


Concrete Heart( Great Lake swimmers)

This was the center of the world for me once

Where i saw i love you all over the place

And that was where the stones played once

And these are the bricks that shattered my heart

This is the place where i felt

Like the world's tallest self supporting tower

At least for a little while anyway

Hiding out in the subway system

Hanging out in the library system

You made me feel like a harbor

 You made me feel like a fortress

This is the place where i felt

Like the world's tallest self supporting tower

Or maybe number two

At least for a little while anyway

Cor de  formigó.-

Aquest   va  ser  el centre del meu món  una  vegada,

On veia “ t´estimo” per tot arreu.

Aquí va ser on els Stones  van tocar una vegada,

I aquests  són els  rocs que  van destrossar el meu cor.

Aquest  és el lloc  on em  vaig  sentir

Com  si fos  la torre més  alta del món que s´aguanta sola,

Si més no, així em vaig sentir per una estona.

Ens amagàvem a la xarxa del  metro,

Ens amagàvem a les biblioteques

Em vas  fer sentir com si  fos un port.

En vas  fer sentir com si fos una fortalesa.

Aquest  és el lloc  on em  vaig  sentir

Com  si fos  la torre més  alta del món que s´aguanta sola,

O potser era la que anava segona

Si més no, així em vaig sentir per una estona.

Boogie Street-LEONARD COHEN

Tornem al gran Leonard.....

En una entrevista  va dir  que Boogie Street era , per ell, el carrer del treball i del desig,  el carrer de la  vida ordinària, allà on estem la major part del nostre  temps i en el que només ens  sentim reconfortats ( deia)  “ amb les  abraçades dels nostres fills, un petó de la persona que estimes o aquella experiència màgica  en la que et dissols en tu mateix”

Per mi Boogie Street és Barcelona, les tres hores de tren i una  feina que em té massa lligat. Però també és Boggie Street quan a tres quarts de  set del  matí surto de l´estació de  Passeig de Gràcia, sento l´aire que  ja comença a ser fred i encenc un Winston..  i tinc un munt d´idees de  relats, projectes de noves traduccions, amb  tota la  gent que estimo i  amb la que  penso una mica  cada dia  i a la que  he enviat un petó.

En aquell moment estic sol , al bell mig de Gràcia Street, i se que  totes aquestes coses em faran tirar endavant....

BOOGIE STREET

Oh corona de llum, oh corona de foscor.

Mai vaig pensar que tu i jo ens trobaríem.

Beses  els meus llavis i ja  està fet:

He tornat a Boogie Street.

Un glop de  vi, una  cigarreta

I aleshores és el moment de marxar.

Vaig ordenar la cuina,

Vaig afinar el vell banjo

Estic buscat en el merder del trànsit

M´estan  guardant un seient.

Sóc allò que sóc i tot el que sóc

Ha  tornat a Boogie Street

Oh amor encara torno a recordar

els plaers que  vam conèixer,

els rius i els  salts d´aigua

on em  vaig banyar amb tu.

Desconcertat per la  teva bellesa,

Allà mateix m´agenollaria per secar-te els peus.

Amb aquestes instruccions tu prepares

a un home  per  Boogie Street

Oh corona de llum, oh corona de foscor.

Mai vaig pensar que tu i jo ens trobaríem.

Beses  els meus llavis i ja  està fet:

He tornat a Boogie Street.

Veniu amics, no us espanteu,

Aquí som tots molt lleugers.

És en l´amor  com ens han fet,

En l´amor desapareixem.

Encara que tots els mapes de sang i de carn

S´han publicat a la porta

Encara ningú ens ha  explicat

Perque serveix Boogie Street.

Oh corona de llum, oh corona de foscor.

Mai vaig pensar que tu i jo ens trobaríem.

Beses  els meus llavis i ja  està fet:

He tornat a Boogie Street.

Un glop de  vi, una  cigarreta

I aleshores és el moment de marxar

Una mica de tot( però sense música)

La setmana  passada  vaig acabar de llegir  " El Mar" de  John Banville. Tracta de la història d´un home gran que acaba de perdre a la seva dona per culpa d´un càncer.- Barreja molt bé els  tres espais temporals en els que es desemvolupa la trama: l´enfermetat, els records de l´infantesa i el seu nou present  sense ella.

No puc dir que  sigui un llibre excessivament trist però si que es  veritat que  , per recuperar-me, llegiré el nou de Tom Sharpe.

La narració es precisa, potser una mica massa  recarregada pel meu gust.- Vinc de la poesia  i m´agrada  la síntesi i una mica les gamberrades narratives . El  tema està molt trillat i crec que no aporta res de nou. Un llibre de  bé alt però sense passar-se.

Vaig guardar  algunes  frases , algunes de políticament  incorrectes que me les  guardo, però em quedo amb  de quina manera més preciosa relata la  notícia de l´enfermetat de la seva  dona.

" En mitad del  avance  imperial que era nuestra  vida  juntos un sonriente bribón  había salido de la multitud que nos vitoreaba y, esbozando una parodia de una  reverencia, le  había entregado a mi  reina la orden de arresto"

I aquesta  setmana toca  cine:  Vam començar ahir  amb "Friends with bennefits"( amigos con derecho a  roce), una gran decepció  si tenim en compte que era l´última peli del director de  la gran " Rumores y Mentiras".- Salvant un parell de gags(estan bé els números musicals) la  resta és palla.

 El tema  hauria estat molt més interessant si hagués aprofundit seriosament en el debat ,rabiosament modern, dels folla-amigos.. Però no diu res de  la gran solitut i carència emocional que ho ampara  ni de  la gran facilitat que  es té  per mentir-se a un mateix i donar-li una  cobertura lògica, intel.lectual però essencialment  falsa-.

Avui, per últim,  he  vist  una de polis que es diu " Los Amos de  Brooklyn" de l´Antoine Fuqua. Tampoc aporta  res que no haguem vist abans però és mooolt distreta. L´Ethan Hawke és un dels  grans  que faci el que faci ho farà bé  però té un gran mèrit ( del director) que  fins  i tot el Richard Gere sembli un bon actor. Recomanable per passar una  tarda dignament....

Ens veiem

Cami cap a la pau- WAITS

Aviat farà un any que  vaig traduir el “Road to Peace” de Tom Waits al bloc.

Aquest divendres va ser la Festa Major de Calella. Estava observant el meu fill gran , de 13 anys, com agafava una escopeta de balins i disparava contra les pilotetes de plom. Tot per quatre caramels mal comptats.

Era la primera  vegada que sopava  sol a fora de  casa amb els seus amics. Estava emocionat, content  i distès, aliè de  tot. Comença a fer-se un homenet

En aquell moment  vaig recordar que l´anterior  setmana, Mahmmood Abbas  havia fet un discurs igual d´ històric que pràcticament inútil   a les  Nacions Unides...

No  vaig poder evitar  pensar en la sort que  tenien els nostres  joves en haver nascut ara i aquí. I la  sort que  la seva mare i jo  teníem en que es digués Arnau i no Abdel....

Com a pare  crec que prendre consciència del que està passant a altres llocs del món és absolutament necessari.

Aquesta  cançó , que explica gràficament el conflicte, l´haurien de passar obligatòriament a l´escola.

When the night comes falling from the sky-BOB DYLAN

Buahhh, quantes  ganes tenia de traduir aquesta  cançó!!!! No ho havia  fet  abans perque només  trobava les lletres de la  versió oficial que  va sortir al disc Empire Burlesque del Bob Dylan. La va grabar amb el Dave Stewart dels Eurythmics...
Abans però havia  fet una versió acompanyant-se, ni més ni menys ,que per l´E-Street Band que  va sortir  publicada en el Bootleg de 1991. ( molt , molt millor que l´oficial)
La lletra  varia en  un parell d´estrofes i el meu anglès no és tan bo com per entendre  totes les variacions que va  patir.
Ahir com que plovia , tenia temps, i per casualitat,  vaig trobar la lletra d´aquesta versió alternativa.
És una meravella del principi fins el final( queda involuntariament  tallat).
De les millors  cançons del Bob  amb l´acompanyament de la millor  banda possible.
M´agrada molt la música i  creieu-me, és molt difícil  trobar  una peça  tant ben escrita, amb tanta  poesia a  cadascuna de les  seves línees i amb una  interpretació  plena de força, lirisme i sentiment.
És un gran plaer  presentar-vos-la

Chimes of freedom

Sense  cap dubte el millor piropo que m´han dit a la  meva  vida va ser  el d´un amic  meu que em va dir que quan parlava  amb mi  el feia  sentir més intel.ligent del que ell es creia. Ja fa anys d´això  i encara el recordo nítidament.
I ho era perque  tots  dos  vam traspassar la  barrera de la correcció, dels temes típics, tòpics i banals, aquells  que simplement  fan passar el  temps, més o menys  bé.  No importa qui  va  començar.
Perque la paraula clau és "emoció", aquella  fantàstica  sensació que t´arrissa  fins l´últim puto pèl  de tot allò que tu ets.
Quan estàs parlant  amb algú  i perceps( més enllà de les paraules), que està (esteu) a gust, distès, sense  cap norma de conducta, sense més amagatalls que els estrictament necessaris, quan et vol aportar alguna cosa  important per ell, desarmar-se  , compartir.... 

Si tu ho fas , si ets  tu, si també vols aportar tot el que és important per tu,  es crea.....la màgia.... i a aquesta  màgia alguns li van posar el nom d´intimitat.

Quan estàs sol aquesta màgia te l´aporta un bon llibre, una bona peli  i sobretot, en el meu cas, una  bona  cançó. Avui llegia   el bloc d´un que em va llegir  primer ell  a mi  que jo a ell( sento haver-me perdut tants bons comentaris ) i m´emocionava quan explicava amb exemples la  magnífica solitut del corredor i la seva música. Ell ho va dir primer però és exactament com jo em sento quan enfilo amunt i avall el litoral del Maresme.

Hi ha una  cançó que parla de les cadenes de la Llibertat. I llibertat és només una cosa, saber què i com sóm i que ens agradi...

Pd.- Amic meu, sempre  vaig saber que eres molt intel.ligent. La intel.ligència  no és saber, és sentir.




.

Roseanne Cash & Bruce

Ser fill d´una llegenda  ha de  ser molt complicat. Les comparacions sempre són inevitables.
El peatge que paguen per tenir  més  fàcil l´accés al show-business  és privar-los,  moltes  vegades, d´una identitat pròpia.
Hi han  fills però que  fins  i tot  han superat als seus  pares: Jeff Buckley, Rufus Wainwright....
N´hi han també que, sense  arribar a la trascendència dels papes,  estan  portant una carrera molt digna. Parlo dels Jakob Dylan, Justin Townes  Earle i... una  de granadeta, la Roseanne.
Recomano a ulls  clucs el  seu últim Cd ( de  2009)... "The List" on hi col.laboren il.lustres com en Bruce.
Aquest " Mar del desengany " la  va popularitzar( que no escriure ) el seu pare . La versió que  fan junts és molt, molt maca

 The lights in the harbor- Les llums del port
Don't shine for me.- no brillen per mi.
I'm like a lost ship,-sóc com un vaixell perdut
Adrift on the sea.- a la deriva en el mar.

The sea of heartbreak.- El mar del desengany
Lost love and loneliness,- de l´amor perdut i la  solitutMemories of your caress.- els records de les teves caricies
So divine how I wish- tant precioses, oh com desitjariaYou were mine again my dear- que fossis meva un altre cop, estimada,
I'm on this sea of tears,- jo estic en aquest mar de llàgrimesSea of heartbreak.- el mar del desengany

Oh, how did I lose you?- Oh, com et vaig poder perdre?
Oh, where did I fail?- Oh,  en quin lloc vaig fallar?
Why did you leave me?- Per que em  vas deixar?
Always to sail,- sempre per navegar

The sea of heartbreak.- El mar del desengany
Lost love and loneliness,- de l´amor perdut i la  solitutMemories of your caress.- els records de les teves caricies
So divine how I wish- tant precioses, oh com desitjariaYou were mine again my dear- que fossis meva un altre cop, estimada,
I'm on this sea of tears,- jo estic en aquest mar de llàgrimesSea of heartbreak.- el mar del desengany

Oh, what I'd give just to sail back to shore,-

Què donaria  simplement per tornar  en terraBack to your arms once more.- De tornada als teus braços un cop mésCome to my rescue, oh, come here to me. Vine  i rescata´m, vine aquí a per mi
Take me and keep me away from the sea.- Pren-me i aalunya´m d´aquest mar

The sea of heartbreak.- El mar del desengany
Lost love and loneliness,- de l´amor perdut i la  solitutMemories of your caress.- els records de les teves caricies
So divine how I wish- tant precioses, oh com desitjariaYou were mine again my dear- que fossis meva un altre cop, estimada,
I'm on this sea of tears,- jo estic en aquest mar de llàgrimesSea of heartbreak.- el mar del desengany

Per l´Angel

Avui  m´he assabentat de la mort de l´Angel González, apoderat de Deutsche Bank  a qui coneixia des de  1995.

No erem íntims, ni molt menys,  però cada cop que havíem parlat em deixava  un regust de complicitat mútua, la intuició de que era una bona persona.-

Estic trist.- Estava sol i ha mort sol, sense poder-se acomiadar de  ningú.  

Li dic adéu de la única manera que se.

Per l´Àngel.

Dona-li un somni

a les ales de la nit

que es despulla

immensa

davant teu.

Diga-li que vens

per quedar-te,

només amb ella,

només tu i ella,

recollint sospirs,

tornant esperances

ED SHEERAN I UN ROTLLO

El jove Eddie i el vell rotllero

Fa dies que segueixo a un londinenc que es diu Ed Sheeran . Crec que es tan  jove que ni s´afaita. Em va  cridar l´atenció el  video( queda lleig dir-ho), perque  hi havia una part que estava  rodada  als aparadors  del  Primmark que està a la vora de Piccaddilly Circus.- Recordo que aquest  hivern passat els meus  fills  i jo estàvem sentats allà mateix, passant un fred  glacial.- L´Arnau  es  va pasar els quatre dies  amb febre.

La cançó està molt bé , ha tingut molt d`èxit , però el tema està molt sobat  i , ademés, està explicat linealment, sense  cap tipus de metàfora o lloc per la intuició. Segur que el  director no és Malick però de  vegades s´agraeix  que les coses te les  expliquin clares, concises  i concretes , i no tinguis que anar   jugant a  druida o pitoniso intentant  esbrinar què et volen realment dir o fer veure. És una  veritat  científica que això, als  homes, ens costa molt  més.

 Però parlem de  drogues, que si agraden és per alguna cosa. Jo em reconec habitual consumidor d´unes quantes. De les clàssiques  com el joc i l´alcohol no em considero un addicte. La primera es redueix  a la  Primitiva de dijous  per si deixo de venir d´una  vegada a treballar( que no és una droga sino un delicte) i l´alcohol és un amant tant esporàdic que gairebé ni el recordo( exceptuant els dos gin-tonics divertidíssims que em vaig prendre amb l´Albert aquest  estiu).. 

Els porros no, però fumar si que em té enganxat.. Tinc el dimoniet encaramat a la meva esquena que em diu que ja n´hi ha prou de fer sempre  el que es correcte o el que  convé. Conseqüències ¿???? Bé, les  assumirem  i prou… Moltes vegades  fer allò que està bé  també les té i se´t queda   una cara de  gilipolles…..

Jo també estic enganxat a altres drogues menys  famoses . La dels Bonys i els  donuts la tinc  tant controlada  que  fins i tot em permeto caure-hi sense  temor a una recaiguda.

Però la més dura de  totes , i per tant la més bona,  és estimar. Pot sonar cursi de postaleta . Això ho direu si no esteu enganxats …

No parlo de succedanis. Quan sento dir  barbaritats com “l´estimo perque em diverteixo” “ l´estimo i  m´estima perque em deixa fer” o fins i tot una de molt graciosa que em  va dir  fa poc un noi “ em deu estimar perque em  fa el sopar  cada  dia”….(  encara  flipo mandarines)

 Jo penso: Noi , en el sobre que t´han venut com farlopa només hi han polvos talco….

Em refereixo a la que  fa  mal, a la que  quan la tens tens por de perdre-la i quan no t´adones que no ets tu sense ella, quan no hi pots deixar-hi de pensar ni un sol dia … La que  t´emprenya perque m´ha dit, perque no m´ha dit, perque ha  fet, per que no ha fet…. La que et desespera quan no et dona el que t´esperes. La que negues com Sant Pere un milió de vegades i que  hi tornes a  caure. La que   et dius que segur  la superaràs quan saps que  això és una entel.lèquia.

Si algú li preguntes perque  li agrada  la  droga  et contestarà que no ho sap , només et dirà que no la vol deixar.

THE GASLIGHT ANTHEM

Tenim un nou amic!!!
Donem la  benvinguda a  Bruce Català.... esperem no decebre´l....
Els noms escollits denoten bon gust... Català perque hem de defensar la llengua amb la que pensem i Bruce pel gran gran de New Jersey
I per ell  o ella( no ho sé)  un video del que, segons els propis americans, serà el seu successor, el Brian Fallon, dels Gaslight Anthem ( de  fet en el seu últim directe a London van fer junts una magnífica versió del No surrender) .. Estan preparant un nou àlbum  i per fer boca el Brian ha creat un grup paral.lel que es diu The Horrible Crowes... els he escoltat i sonen de conya.

Ladies and Gentlemen, let´s gonna be  rock.

UNA DEL PEPE MARI

Últimament a la  feina  estem especialment de bon humor. Ja tocava

Les dones de la  casa diuen que contents estem més guapos ( Bé no ho diuen però ho pensen i s´ho callen.... perque  són unes tímides.jajajaja.-)

El George, "Cluni"  pels amics, ha apostat decididament pel "casual fashion"  i  arrassa amb la seva  habitual templança, correció i encant, però ara  amb  un lleuger toc "wild" que el fa més proper.

El Pepe,  "Granpit" pels íntims, ha afegit perxa i volum  a la  ja seva innata vocació de lideratge.  ( seva ha sigut l´idea d´aquesta entrada de  Bloc..... gràcies pepiyo)

I en Henry( Jinks ) torna a  enfotre´s del mort i del qui et vetlla...( amb  mooooolt de  carinyo per tots i totes)... of course

No us perdeu el nostre gran espectacle. Elles, tant posadetes i super-exigents, venen a  veure  cada  dia  el nostre show... Que al final de  mes  cobrin  per estar aquí és un simple detall sense importància.

UNA ALTRA DEL JINKS

El Sr Jinks estava amoinat.- Feia tres dies que els ulls li pesaven  com  si dues  balenes  estiguessin desovant a les  seves  parpelles.- Havia tornat  decididament al vici trencant les normes del que s´havia de fer  i canviant-les per les de  fer  allò que li vingués en gana. A les conseqüències   ja les trobaria pel camí si se´n recordaven d´ell però , fins  aquí,  mesurava  murri i perspicaç  tot el que ja  havia gaudit.-  Diuen que no hi res  il.legal si no t´exampen i en Jinks estava    orgullós en  haver aconseguit  , durant  gairebé  quatre anys, que la seva  mare no sapigués  que  tornava a  fumar.

Es va posar les ulleres  potser pensant que tenia la vista  cansada, però de seguida  va veure que quan les  balenes  veien el  vidre el confonien amb un mirall , es posaven guapes, obrien el seu perfecte somriure de milions de dents  pentinades  i es posaven a ballar un vals… Quin mareig va agafar el pobre Jinks!!!

No, no era la solució. Tenint en compte  que li  quedava un quart d´hora de  tren va concloure  que  havia de  tancar els ulls  però que no es podia  dormir.  Pensar tampoc  li convenia. Sempre acabava  amb ganes de matar a  algú.  Les conductes  inapropiades  el motivaven  però  les idiotes  i infantils el posaven particularment  nerviós. Es veu que aquest símptoma, deixar-se de tonteries  i gilipollades,  només es  fa visible( en alguns)    quan compleixes  quaranta anys .

Bé donç. Entre cometre un delicte  per  fumeta o per assassí múltiple, es va decantar per distreure´s amb alguna cosa immune a la  justicia. Incapaç de  fer  sodokus i  inútil pels encreuats , va recorrer a la  mitologia.

Resulta que Pan, fill d´Hermes  i de la nimfa Oriope,  era el Déu dels  remats i dels pastors, i símbol de la  fertilitat  i de la  naturalesa. El Sr Jinks  va  somriure  imaginant si aquell Déu era  mig home, mig  cabró i banyut per casualitat o  va  ser una  premonició.  La seva potencia sexual  era inversament proporcional a la seva  intel.ligència   però continuava  sent Déu .- Només li agradava  empaitar  homes i dones, i jugar,  i fer,  i dir,  tonteries….

En Jinks  es  començava a partir el cul de riure. Se li havia anat completament l´olla.

Que l´orígen de la paraula pànic  fos  la por global que  feia el  cabronet a les seves  víctimes  era una simple  anécdota.  Que t´espantin les veritats  té un sentit , però que t´acolloni  un idiota per més bé que t´ho faci ????.-  Les bones persones  ja neixen sentenciades, les intel.ligents només s´acosten a qui les  mereix…

Ja sense ulleres i per distreure a les balenes que encara  li rondaven   va arribar al Clot pensant quina  relació podía  tenir un Déu amb aquell nenet  verd  i amb boina dels contes … Però els  happy-flower  sempre l´havien avorrit.

En arribar al bar de l´estació ho va veure tot clar. Un donut de la dinastía dels Panrico l´estava  esperant. Els  grecs s´havien equivocat. Déu era  rodó, de  sucre i amb un forat  al mig.

El Sr Jinks  va mirar  a un costat i a un altre. La seva mare no hi era i va  tornar a  delinquir.

CALAMARO

Tornem a la música.-

Un dels pocs  grups que canten en castellà i que  tinc a la llista de  favorits de l´Ipod  són " Los Rodríguez",  que van ser encapçalats per dos  grans monstres, l´Ariel Rot( Tequila) i l´incommensurable Andres Calamaro. Tothom  està obsessionat amb el Sabina i jo, què voleu que  us  digui, sempre l´he trobat massa afectat i tendenciós, encara que no nego que es un bon escriptor de  cançons.
Però l´Andrés és el meu preferit....
De les més de  3.000 cançons que  tinc en el trasto  n´hi han dues que figuren en la llista de les 25 més escoltades.
La primera  parla de l´amistat i de la seva pèrdua, de tots els que han estat  alguna  vegada i que, per diverses  raons, han desaparegut del mapa més proper. Antics companys d´escola,  de  viatge, de colles puntuals que no han tingut continuitat.
És un exercici molt saludable tornar a  revisitar-los de  tant en tant, no per fer una apologia de la nostàlgia (que pot portar-nos a la  tristesa)  sino per tornar a  gaudir dels bons moments  que  vam passar junts ,  per saber disfrutar dels que passem  ara amb els que estan  i  il.lusionar-nos amb els  que puguin venir en el futur.
La segona és una cançó  senzilla i molt maca que  va sortir a la banda sonora de " Bienvenido a  Casa" una peli d´un dels  directors espanyols que més  m´agraden, el David Trueba.- No hi han videos oficials. Només  alguns que col.leccionen  fotografies de nadons. No he  sigut mai partidaris dels videos que  surtin nadons, gatets i cadells de  gos, arcs de  sant martí , oceans  blaus i floretes  vàries... Quedeu-vos  amb la  cançó i la seva  escriptura clara que parla per si mateixa.

PRIMER ANIVERSARI

Avui  el meu nen  petit  fa un any.-

La seva mare  va desaparèixer al poc de néixer.  Em va deixar una nota manuscrita amb les lletres  amb més rodones que les caderes de l´Ophra i amb petites llunes  a sobre de cada “i” .

Feia goig veure-la, perfectament acompassada, amb les linees lleugerament inclinades. Si el  cel hagués  estat  blanc s´hauria semblat a un retrat infantil  d´un mar de migdia, breument arrissat i amb poca  onada.

De fet aquesta és l´única poesia que li vaig poder treure a aquella  estúpida  carta. No es pot abandonar un fill dient-me que “Bloc” es nom de  gos i que  no podria suportar aquella  vergonya.  Sempre els  tercers. Sempre els tercers….

Però mira´l ara com  gateja ufanós  per la gran sala  empaitant a la sosa de la Jane que  encara  està mirant per la finestra, embaladida i distant, mentre el  nen  es posiciona  sota les  seves  faldilles per comprobar si el cel  té  sostre. Digne  fill de son pare…..

Encara no camina.-  És un gandul com el seu  tiet  Jinks  que  s´ha apalancat a la barra amb una birra, perdut en no sé quin planeta , i amb ganes d´assaltar  el sofà on ronca l´Stuart M. És astut i sap que al vampir porta tres  mesos  alimentant-se només de plasma  artificial , aigualit, avorrit i amb unes  tendències desastroses a la pixera.

En quan al seu amic li puguin els  esfínters, el pla será  senzill.- En tres  minuts atacarà el  flanc dret del  sofà rosa,  al minut  cinc  aterrissarà a qualsevol planeta  que no li parli de problemes, i al sis  ja estarà clapat.

Però els plans  mai funcionen. Entre el tres i el cinc  en Furius  s´ha apropiat dels tous coixins assetinats del sofà i els ha esfonsat   en una demostració pràctica de com  fer una bona flexió. I si que les  fa  bé, ves per on, pensa  en Jinks.

El poli dirigeix  el trànsit de la  festa. Va  néixer  perque al meu fill no li passés  mai res i a fe que  ho ha  aconseguit.

Abans del pastís és l´hora dels discursos.- La Roser  fa  un emotiu  i breu resum de  tants anys   de tantes  coses.- Per  fer-nos plorar però he triat al Leonard perque  reciti dos  versos , escollits, precisos  i preciosos. L´amor  és l´única  màquina  per la  supervivencia….

El Bob li ha regalat una harmònica, i el Nacho  una botella de  Sidra que  ha confiscat el poli i li han regalat al Jinks per si així d´una vegada aprèn geografía

Però el nen  passa. En Josh toca  la  guitarra  mentre  el Tom  balla i  imita  a un ase  amb boina  i megàfon . En Bloc riu, per fi riu.

I jo com a  pare estic  orgullós , i content, i agraït d´ haver conegut a tanta  gent que  ara  està amb  mi  aquí i  molts que ens  miren per un satèl.lit que paga Sir Galahad que per això és tonto.

I quan  estic  content  tinc ganes de ballar i entre les meravelles d´aquest vell Ipod  al que  ja li fallen  tres  cames i un cartutxo  escolleixo aquesta.

Prada, que  potser es qui els coneix  millor, es tapa la  cara entre avergonyida i espantada  pensant… No Déu meu, que no  ho faci…. Però……sap que ho farà….

Gràcies a  tots i a la pista!!!

Un petit rotllo la vigilia

Avui tenia una interessant  conversa  sobre  si  els capricorn eren  o no  freds i excessivament racionals. Amb una   rapidesa que m´ha sorprès  fins i tot a mi ( masses cafès  Bagué masses) he  arribat a concloure que  realment  l´emotivitat  i  la racionalitat  no són  sempre antagònics.-

Si prenem  la premisa de que ningú és  perfecte i que tothom té el dret a equivocar-se,   l´excessiva emoció  ens pot dur a fotre´n una de grossa,  donar una desproporcionada i moltes  vegades incorregible  resposta.

Mai m´he cregut aquells o aquelles  que  diuen… “no em  facis   cas que  estic  una mica  boig/boja”. Els grillats de veritat  mai s´excusen. Els insegurs, els incompetents i els  covards , si.

L´emoció és la més preciosa de les  drogues que un pot tenir, sense  cap dubte. Però com a tal droga s´ha de saber controlar perque no ens  superi, però sense amagar-la, sense  avergonyir-nos, sense ignorar-la, sense excusar-la.  I aquí entra la  racionalitat com una  conseqüència  per preservar-la.

Tot aquest comentari ve a rotllo per un episodi d´un passat breu que vull fer premeditament imprecís però que us serà familiar.

Quan una parella o dos amics es  barallen  sempre hi ha un tercer  que hi fot baça. Normalment acostuma a ser un ésser essencialment  gandul que es limita a sentir-te ofès si el seu amic és  el vilipendiat . Si un està enfadat, aquest encara ho està més( i és mes  cruel perque la  crueltat necessita de la fredor del que ni li va ni li ve).

Si un es rigorós en aquesta  conducta   (moral  i socialment acceptada com a noble)  s´hi amaguen molts punts obscurs que s´han de  valorar  i tenir en compte. NO dic ni molt menys que  sempre  sigui així però:

Pot ser una excusa  perfecte per donar-nos un motiu  per donar-li rendes a la  nostra ira , causada per altres motius.

Pot ser  simplement  per fer-nos ser protagonistes d´alguna cosa.

Pot amagar  la terrible  frustració de que aquella intensitat emocional que es sempre la que genera la  baralla  “el amiguito o  la amiguita” no la  tindrà  en la vida .

No cal que  siguem unes ONEGES ni la Mare Teresa de  Calcuta però  si una mica seriosos. Si el nostre  amic és  el malalt , acompanyar-lo silenciosament en la seva enfermetat és lloable però només maleir-la  i odiar –la és ridiculament  absurd i sobretot, inútil .-

Si realment  volem  curar  al nostre  amic  dels  seus  mals ens  haurem d´apropar a l´altre, a l´enfermetat, estudiar-la, escoltar-la, analitzar els  seus  símptomes i indagar en ella  mateixa  la  seva  solució. Hi ha un risc evident d´infecció però les respostes només poden millorar els anteriors  diagnòstics.

És veritat que  això dona  més  feina… si si… però…. potser li podrem dir que és menys  greu del que ens pensaven. Segurament  li podrem  dir que tots dos  estan malalts. Però també  el podrem esbroncar  si   el nostre amic fot cuento….

Tinc ganes d´anar a dormir. Demà  em  toca vestit de  gala… Es curiós com les coses  conflueixen… això va passar dilluns i dimarts  em comprava  un llibre( que ja comentaré quan l´acabi ) d´un  escriptor  irlandès que deia :

“.. Tambien  me comprende hasta   un punto que  causa desasosiego y no me consiente mis debilidades  y excesos tal como  hacen los otros que me  conocen menos y, por tanto, me temen  más.”….  Toma ya!

Bona nit….