Un petit rotllo la vigilia

Avui tenia una interessant  conversa  sobre  si  els capricorn eren  o no  freds i excessivament racionals. Amb una   rapidesa que m´ha sorprès  fins i tot a mi ( masses cafès  Bagué masses) he  arribat a concloure que  realment  l´emotivitat  i  la racionalitat  no són  sempre antagònics.-

Si prenem  la premisa de que ningú és  perfecte i que tothom té el dret a equivocar-se,   l´excessiva emoció  ens pot dur a fotre´n una de grossa,  donar una desproporcionada i moltes  vegades incorregible  resposta.

Mai m´he cregut aquells o aquelles  que  diuen… “no em  facis   cas que  estic  una mica  boig/boja”. Els grillats de veritat  mai s´excusen. Els insegurs, els incompetents i els  covards , si.

L´emoció és la més preciosa de les  drogues que un pot tenir, sense  cap dubte. Però com a tal droga s´ha de saber controlar perque no ens  superi, però sense amagar-la, sense  avergonyir-nos, sense ignorar-la, sense excusar-la.  I aquí entra la  racionalitat com una  conseqüència  per preservar-la.

Tot aquest comentari ve a rotllo per un episodi d´un passat breu que vull fer premeditament imprecís però que us serà familiar.

Quan una parella o dos amics es  barallen  sempre hi ha un tercer  que hi fot baça. Normalment acostuma a ser un ésser essencialment  gandul que es limita a sentir-te ofès si el seu amic és  el vilipendiat . Si un està enfadat, aquest encara ho està més( i és mes  cruel perque la  crueltat necessita de la fredor del que ni li va ni li ve).

Si un es rigorós en aquesta  conducta   (moral  i socialment acceptada com a noble)  s´hi amaguen molts punts obscurs que s´han de  valorar  i tenir en compte. NO dic ni molt menys que  sempre  sigui així però:

Pot ser una excusa  perfecte per donar-nos un motiu  per donar-li rendes a la  nostra ira , causada per altres motius.

Pot ser  simplement  per fer-nos ser protagonistes d´alguna cosa.

Pot amagar  la terrible  frustració de que aquella intensitat emocional que es sempre la que genera la  baralla  “el amiguito o  la amiguita” no la  tindrà  en la vida .

No cal que  siguem unes ONEGES ni la Mare Teresa de  Calcuta però  si una mica seriosos. Si el nostre  amic és  el malalt , acompanyar-lo silenciosament en la seva enfermetat és lloable però només maleir-la  i odiar –la és ridiculament  absurd i sobretot, inútil .-

Si realment  volem  curar  al nostre  amic  dels  seus  mals ens  haurem d´apropar a l´altre, a l´enfermetat, estudiar-la, escoltar-la, analitzar els  seus  símptomes i indagar en ella  mateixa  la  seva  solució. Hi ha un risc evident d´infecció però les respostes només poden millorar els anteriors  diagnòstics.

És veritat que  això dona  més  feina… si si… però…. potser li podrem dir que és menys  greu del que ens pensaven. Segurament  li podrem  dir que tots dos  estan malalts. Però també  el podrem esbroncar  si   el nostre amic fot cuento….

Tinc ganes d´anar a dormir. Demà  em  toca vestit de  gala… Es curiós com les coses  conflueixen… això va passar dilluns i dimarts  em comprava  un llibre( que ja comentaré quan l´acabi ) d´un  escriptor  irlandès que deia :

“.. Tambien  me comprende hasta   un punto que  causa desasosiego y no me consiente mis debilidades  y excesos tal como  hacen los otros que me  conocen menos y, por tanto, me temen  más.”….  Toma ya!

Bona nit….