viernes, 30 de septiembre de 2011

LICENSE TO KILL-BOB DYLAN

Posem-nos una mica  seriosos.

Avui a les notícies tres successos sagnants; un paio acusat de maltractaments i tirat al carrer entra  en una  església a missa de  vuit  i mata( a l´atzar i anàrquicament)  a una dona  embarassada de nou mesos que anava a donar a llum demà mateix; una mare depresiva mata als seus dos fills de 3 i 11  anys  afogant-los a la  banyera ; un  fill de 40 anys degolla a la  seva  mare.....

Hi han coses que no creus que et puguin passar mai a  tu i acostumem  o bé a obviar-les o a criticar-les amb massa lleugeresa.  En el millor dels casos ens limitem a compadir-les.

És veritat que aquests  casos són extrems( sortosament infreqüents)  però si que t´ensenyen els límits de la condició humana, la desesperació, el poc apreci per la vida mateixa....

Sempre  em faig la mateixa pregunta: Què collons se li ha passat pel cap, com ha pogut arribar fins aquí....?

Atribuir-ho a la bogeria és massa fàcil.- Hi han vegades que un no domina la seva  vida per una  enfermetat, però n´hi han molts que no la dominen perque la que tenen no la discuteixen, no l´analitzen o simplement no pensen  mai amb ella. Les coses van com  van diuen ... i aleshores venen les sorpreses

Aquesta  cançó de  Dylan sempre m´ha impresionat. Deteniu-vos a  escoltar-la bé. Jo he après moltíssim d´una lletra  tan curta.- A més d´un li posarieu noms i cognoms; a més d´una potser la coneixereu.. El  ventall és amplíssim

Algú pot pensar... ja està aquí el místico-tragic-trascendental però ... què voleu que us  digui!  No puc, ni vull passar-ho per alt..... La meva mare sempre anava a missa de  vuit


No hay comentarios:

Publicar un comentario