“ A la gente no le gustan las cosas demasiado diferentes, y menos aún la
gente que se cree diferente. Aunque las aprecien como espectáculo, se trata
solo del placer del mirón. Para ellos, ir a ver a la mujer con dos cabezas
viene a ser lo mismo que asistir a un accidente. He visto a muchos hombres
aplaudiéndola, pero a ninguno que se enamore de ella”.
( Mathias Malzieu)
El cargol fonambulista
Havia acabat just de ploure. El cargol
estava segur que les filles dels
núvols haurien pinzellat de verd intens, una per una, totes les fulles per on
ell acostumava a patinar.
Les havien deixat anar sense saber on anirien a parar. A la terra per
morir per amor, a dins d´una galleda oxidada per composar la banda sonora de l´enyor,
o per apuntar que la bellesa pot quedar escrita en cada petita bombolleta d´aigua.
Tot allò que no podia veure des de la finestra de les golfes s´ho
imaginava. Amb el temps havia après a traspassar tots els vidres abans que s´entel.lessin
i quan tornava , els seus sospirs creaven pàgines en blanc on dibuixava cors efímers
i noms secrets.
Però els seus vents no eren tristos. Preferia quedar-se dins, enlairat en
la seva corda , fent equilibris per no
caure.
De fora podia semblar que era un cargol solitari, tímid, inadaptat, un tràgic potencialment suïcida que
s´exhibia perque li fessin cas.
Potser havia estat així alguna vegada, abans que sabés que n´hi havien
molts que l´estimaven quan no estava penjat a les altures.
No podia evitar pujar-hi però ara
només jugava. I ho feia per ells, per poder baixar quan li plagués i trobar-los sempre allà, llestos per somriure,
per ballar plegats la dansa de la pluja , sense la pluja.
