Los que estaban
en el frente empezaron a titubear. Los buitres más
asquerosos babeaban en sus pezuñas, calibrando la violencia con la que desgajar
a sus víctimas. No fuera a ser que los viesen….
Yo no soy el asesino , dijo la puta maricona . Mi
misión es hacer cumplir la ley a quienes la pierden , o a quienes la desobedecen. Ese es el equilibrio. Tú me tienes miedo, y yo
hago lo que pueda para que me
lo tengas .
Y dejaremos de un lado el sentido común
y ese tufillo de que alguna cosa estamos
haciendo mal. Y la humanidad, y el respeto a lo que otros piensan….
¡ Qué coño!, ¡Que les den!. ¿ Que necesidad tengo de
ser justo si sin serlo voy ganando?.
El emperador reclama lealtad a su séquito y a éste se la pone dura
su inmenso poder. Te perdono este primer titubeo porque aún no te veo tan débil como para atreverme a joderte.-
Pero recuerda que me llaman buitre y bajo mi
apariencia de mojigata temerosa de Dios,
cumplo las órdenes de la jungla, ser el rey aunque me sigan muchos pero no me quiera nadie
Comencem la collita pròpia de 2018.- I no hi ha res més ben parit que iniciar-ho amb la gran
dama de la música folk dels USA, vessant
xunga, vessant autèntica.
Fa uns anys
que la Mary Gauthier col.labora
amb una Associació que es diu Songwriting with soldiers que es dedica a que cantautors americans escriguin
cançons a partir dels
sentiments dels veterans americans, molt ben retratats per
exemple a la sèrie The Punisher que més
enllà de la típica sèrie d´ herois Marvel incideix en els seus conflictes interns . Recordeu que tan els personatges de Marvel com els de DC , en el
seu origen, entre els anys 50 i 60 amaguen una profunda crítica social ,
de com cruel pot arribar a ser una
Societat pel simple fet de ser diferent.
No us sona????
Doncs bé. Aquesta
cançó està co-escrita amb un veterà de la guerra d´Afganistan i
retrata un fet real. Cada “Veteran´s
day” a la ciutat de Nashville,
donen l´esmorzar gratis a tots aquells
veterans de guerra que ensenyen
el seu ID(identity card) de veterà
de guerra.
Als que
coneixem els treballs de la Mrs Gauthier no ens estranya que es deixi
un relat cru i sense
masses metàfores, llevat la d´un cel que brilla damunt nostre atrevessant tants i tants
forats de bala.
FORATS DE
BALA EN EL CEL
Som a 11 de novembre
a Nashville( Tenesse).
Tinc esmorzar gratis a “The
Waffle House” si els ensenyo el DNI.
Hi ha una desfilada davant del riu. Pots sentir com toquen les trumpetes.
Amb totes les
mans al cor,
els soldats comencen a desfilar en el dia dels Veterans.
I em donen les gràcies
pels meus serveis
i fan onejar les seves petites
banderes.
Fan genuflexions tots
els diumenges i si,
Tornarien a enviar-nos cap allà.
Però jo crec en Déu, en la meva patria i en els Àngels que
hi han en el cel
I també crec
en aquest paradis que brilla damunt nostre
Travessant tots els forats
de bala que hi ha en el cel
La cambrera em
pregunta com em van les coses, però jo no sé què dir-li
Estava pensant
en el camp de batalla
aquella
nit en la que vaig aprendre a resar.
Els que desfilen segueixen
el seu cami pel carrer principal
I la multitud els comença
a victorejar.
Sento com el meu pit està
a punt d´explotar
Mentre els meus ulls s´omplen de llàgrimes
I em donen les gràcies
pels meus serveis
i fan onejar les seves petites
banderes.
Fan genuflexions tots
els diumenges i si,
Tornarien a enviar-nos cap allà.
Però jo crec en Déu, en la meva patria i en els Àngels que
hi han en el cel
I també crec
en aquest paradis que brilla damunt nostre
Travessant tots els forats
de bala que hi ha en el cel
Jesus va dir: perdona´ls que no saben el que
es fan.
I ell està amb mi
aquest matí i les seves paraules encara
son veritat
Així que baixo el cap i reso per tots aquells que vàrem perdre
I per tots aquells que encara estem aquí
I tots els núvols exploten
sobre Nashville i comença a ploure
I em donen les gràcies
pels meus serveis
i fan onejar les seves petites
banderes.
Fan genuflexions tots
els diumenges i si,
Tornarien a enviar-nos cap allà.
Però jo crec en Déu, en la meva patria i en els Àngels que
hi han en el cel
I també crec
en aquest paradis que brilla damunt nostre
Travessant tots els forats
de bala que hi ha en el cel
en aquest paradis que brilla damunt nostre
Travessant tots els forats
de bala que hi ha en el cel
El mateix dia que m´operaven , el 15 de gener, al Nacional Concert Hall de Dublin, alguns dels millors artistes irlandesos ( excepcionant un australià reconvertit) varen fer un homenatge a un dels meus ídols de joventut, al gran i sempre fet caldo Shane Mcgowan, "alma mater " dels The Pogues.
Hi han molts pocs treballs que hagin pogut superar aquella obra mestra que va ser "if i should fall from the grace of god", que encara avui continua estant entre els millors discs de la meva vida.
Allà estaven el Glenn Hansard, la Imelda May, en Bono dels U2, la Sinnead O´Connor i el gran mestre australià Nick Cave que va ser qui va introduir al penjat del Shane a escena.
Tot i estar sempre fet caldo, observeu quina tendresa i admiració li professen. Això només passa quan, d´alguna manera has estat important per algú.
Per això vull donar les gràcies a les persones que han estat ( i estan encara) amb mi en aquest any tan i tan complicat( i el que ens queda nois...). Sóc la persona més afortunada i rica d´aquest món
Com que avui ingresso a l´hospital, ahir dissabte em van deixar fer el que em donés la realissima gana.
Pel matí vaig estar vaguejant per l´ordinador. Al migida li vaig demanar a ma mare que em fes una paella i a la tarda volia fer doble sessió de cine.
La primera l´ hauria de veure sol i la segona acompanyat per les dues dones de la meva vida.
La segona peli , una d´espanyola rodada a Vietnam, un discret i inútil entreteniment,-. Però només veure riure a ma mare rient-se al meu costat ja pagaven la pena totes les entrades d´aquest món ....
Però la primera " Tres anuncios en las Afueras" va ser una magnífica i gratificant sorpresa. Exquisidament escrita( no feu cas a l´amargat del Boyero), i aneu-la a veure que és un pel.liculon, alegre, trista, sarcàstica i amb molta tendresa i alhora mala llet.
No apta per lineals. Recomanable per aprenents a subversius
Només calia veure la banda sonora. Allà hi trobarem al gran cantant americà maleït: Townes Van Zandt... sempre meravellosament imprescindible
Un semental de ante negro
La oí cantar en las
lenguas de plata
La oí llorar en una tormenta de verano
Yo la amaba, pero ella no lo sabía
Así que no pensaré en ella nunca más
Ahora se ha ido, y yo aún no me lo puedo creer
Así que no pensaré en ella nunca más
Si tres más cuatro siempre fueran sólo siete
¿Dónde dejaría eso al uno y al dos?
Si el amor puede existir
Y aún existiendo se
puede sentir solo
¿ Dónde encajaríamos
tu y yo?
Hubo un tiempo que se
fue
Y otro tiempo que
está por venir
¿ Dónde encajaríamos tu y yo?
Si yo tuviera un semental de ante negro
le domesticaría y lo
haría cabalgar.
Si yo tuviera una goleta voladora
la haría
navegar hasta que se confundiera
con la luz del día
Si tu amor fuera
mío para siempre
Lo haría volar hasta
que se confundiera
con la luz del día
Canciones muy bonitas y lugares muy bonitos
Lugares que nunca has visto
Canciones bonitas y caras bonitas
Dime lo que nos quieren decir con sus sonrisas
Algunos parecen que van a llorar para siempre
Dime lo que nos quieren decir con sus sonrisas.
Si yo tuviera un semental de ante negro
le domesticaría y lo
haría cabalgar.
Si yo tuviera una goleta voladora
Abans d´entrar a boxes una altra vegada i estar fora de combat algunes setmanes, deixeu-me sembrar aquest bloc amb la la delicadesa del Damien i de l´Elliott cuidant-nos entre les estrelles
A més us deixo un avenç del nou de la Courtney Marie Andrews. Per fi algú posa el nom de tendresa a un disc
