Ahir vaig sortir de festa amb els meus amics del gimnàs.- Realment m´ho vaig passar de conya. El nivell moral i intel.lectual d´aquesta tropa es realment immillorable. D´un altíssim nivell, sobretot quan parlem de bona gent.
Tot i dormir només tres hores m´he aixecat molt content, i quan estic content, viatjo cap a Glasgow i celebro amb els Belle & Sebastian un dia clar i assoleiat com aquest.
Bon dia a tothom... avui és un dia gris, plujós i fa fred.
Deixeu-me donç que el Nacho us expliqui un conte. Tapeu-vos amb la manta de quadres, preneu-vos un cafè amb llet ben calent i com sempre, estimeu i que us estimin molt.
"Prometieron quererse hasta que el frío existiera...."
Un petó dels de veritat.
La Princesa d´Alexandriai el Sr Jinksja no necessiten als Lindt.
Ara s´han tornat addictes a la risoteràpia.
L´espectacle de boges obsessives, nenetes infantils i malcriades, trepes amb pocestil, angelets que a poc a poc es tornen dimonis i platònics que encara busquen les tabletes, no té cap desperdici.-
Tinguem presentsempre el que deiael gran mestre anglès en el Rei Lear: “…. Mejor es estar así, despreciado y saberlo, que no adulado en el desprecio…”
Ara toca contemplar-los atots i descollonar-se de riure. Nosaltresjahem baixat, ara toca a ells quepugin
Ja sabeu que m´agrada el Josh Ritter. El seu penúltim disc del 2007 era l´àlbumon retratava la seva ruptura sentimental.
Ara està amb la Joanna Newsom, i com a mínim musicalment, ha guanyat amb el canvi.
Qualsevol canvi s´ha de veure amb perspectiva. Posar en una batidora passat, present i futur i preveure el resultat del còctel.
L´aterridor passat i l´ingenu present sovint ens fa caure en una felicitat fictícia.
Sempre s´ha de tenir en compte el desgast que comporta anar cap endavant . La pèrdua de la novetat, la repetició d´esquemes, la manca decarisma , la incapacitat per la sorpresa emocional.
Per suportartotes les tempestes que en eltranscurs del tempsens obligarà el cor( aquí els cerebrals no podrán evitar-ho) només hi han dues vies posibles que s´han d´aplicar alhora:
La primera es tenir absolutament tatuats i convençuts els sentiments.
Si els tens ordenats per la raó o te´ls has repetittantes vegades que al final sembla que te´ls creus, no et servirá deres. Hi haurà algún punt del camí onquelcom o algú farà caure el castell de naips.
La segona via , i no menys important, es saber acceptar els canvis.
Intentar aturar alguna cosa que es mou inevitablement és impossible.
Si no acompanyes a l´onada i l´esperes quiet amb l´estandard dels principis , sempre t´acabarà afogant.
Bé per culpa de la Renfe s´ha acabat l´onanisme mental.
La cançó es bonissima.
MOVIMENTS CORRECTES-RIGHT MOVES .JOSH RITTER
Tot d´una has tornat. Jo pensava que eres feliç amb qui fos o vas somiar amb mi de vegada en quan? Vas aixecar els ulls cap a les estrelles i vas sentir alguna cosa per les constel.lacions?
Tots aquells amants donant voltes i voltes només sobre els seus amors. Fones i fletxes, gossos i lleons, rius que separen les carícies de les carícies. La comèdia de la distància. La tragèdia d´una separació.
Estic fent els moviments correctes? T´estic cantant la cançó adequada? Hi haurà alguna vegada que et pugui trucar simplement per saber com et va la vida?
Et vaig dir: com és que has tornat a mi? Tu no necessites sentir les històries de lesmeves ferides o sentir les estrelles per dir-te que no hi ha res que sigui gratis. Jo vaigcanviar tota la innocència que sempre havia tingut per l´odi. Et vaig dir: no em diràs on has estat? Aleshores em vas posar els teus dits en els meus llavisi em vas besar una i una altra vegada. Tots els grills van saltar i van anar atrobar a la llunaaplaudint-la dempeus.
Estic fent els moviments correctes? T´estic cantant la cançó adequada? Hi haurà alguna vegada que et pugui trucar simplement per saber com et va la vida?
Vaig escoltar com els ocells de lanit recollien la nostra cançó. Vas tirar el teu cabell cap enrera i vas continuar cantant. I aleshores em vaig adonar que et podiahaver perdut, i quetu em podies haver perdut a mi, separant-nos a poc a poc en lanit, sensesaber el perquè ni sensesaber com.
Què passa si nosaltressom com el cel del Nord? Què passa si hi han coses que s´interposen entre nosaltresde les que no ens podem desdir i no podem fer-ho bé? Tu em vas dir: Noho sé amor, però ara mateix estic aquí ambtu i tot seguit venen els coros:
Estic fent els moviments correctes? T´estic cantant la cançó adequada? Hi haurà alguna vegada que et pugui trucar simplement per saber com et va la vida?
Ahir i avui la punyetera RENFEha tornat a fer de les seves. La mare que els va parir.
He aconseguit aillar-me, ahir amb en Jinks i avui amb en Robert, però això no treu que odiifer aquest puto trajecte cada dia……
Cada dia intento trobar quelcom, pero mare de Déu quan costa!
Cada dia.
Alexandras´erguia en blau i ombra, perfectament delimitada entre la finestra , la nit i la cortina que li feiade vel, l´únic vestit que li permetia la lluna.
No era cada dia que la casualitatdespertavaen Robert . Tampoc sempre tenia la predisposició d´admirar de reüll la sevadona. Normalment l´ignorava comsi el temps s´hagués fet amo de l´oblit i l´oblit s´hagués oblidat d´ell mateix, perdut en totes aquelles coses que repetim cada dia.
El Robert veia una dansaire hongaresa amb els llavis entreoberts contorsionant-se deluxuria amb tota la calor que li sobrava desprenent-se invisible comincens catàrticque li havia embruixat l`ànima .
Però l´Alexandra només havia badallat braços enlaire, dibuixant unaaunacadascuna lessevescostelles mentre es desmandrava, s´ajupiaa buscar les sabatilles ies movia a les palpentes per no haver d´encendre llum.
Els cascabells de la seva cintura semblaven anunciar un atac imminent, de quatre grapes a la capaçalera del llit, els ulls de gata injectats a la desmesura i els prejudicis anul.latspel descontrolque li excitava no poder evitar.
En Robert ja sabia que simplement s´acostava arecollir la rebeca , terriblement anti- estètica , amb la que taparia el tors nu fins que no arribés a la cuina i engeguésla caldera.
No era cada dia, però de tant en tant, històries inventades com aquesta, el distreien fins quesentía la segona remor de la cafetera.
Sempre va haver-hi un petó després del primer bon dia i un abans de l´última nit. N´hi havien hagut més de deu mil peròmai es vacansar de repetir-los, un darrera l´altre, cada dia.
En Jinks i en Gerard B. van sortir divendres.Feia dies que no sabienres del venedor de kiwis.Potser l´havien desterrat puntualmenta algún lloc indeterminat , sense importar on, però sempre, i sobretot, que estigués localitzable per una emergencia de solitut sobtada. Després de tants anysencara no havia aconseguit fer-se imprescindible, encara que el molt dròpul s´ho creia.
Havien canviat el Temple Bar per Can Miquelet, i Canet no era Dublin, però encara que la precàrietat del paisatge no convidava al romanticisme, com que entre els dos en sumaven vuitanta, jahavien après a disfrutar vitalmentcadascú de l´altre.
En Jinks trobavaa faltar l´Irish Roveri en Gerard trobava afaltar en Jinks. Bé aquesta és una llicènciade l´autor, falsament pretenciosa. En Jinks sabia que no tots els dies es pottenir el caviar damunt la taula,però quan el podia tastar(mariconades apart) es sentia un home tremendament afortunat.
Havien transmutat una micaels rols. En Gerard B. s´havia tornat un redemptor messiànic(mal congènit de la funció pública) ien Jinksun bufó psicòtic(problema endèmic dels tripulants de rodalies). No obstant però , en Jinksjugava amb unasimpàtica avantatge. En qualsevol moment de la conversa , si essentia massa acorralat, podía recórrer a la crisi dels quarantaper defugir responsabilitats. Això descol.locava al presumit del Gerard B., no tant per un sentit pietós de la comprensió, si no perque li quedaven cinc mesos per ingressar a aquest club tansel.lecte. Ia ningú se li explica mai com és la llum blanca al final del túnel de les tres desenes.
Com queal Sr Jinks mai li havien agradat les guerres de marcianets, els dos carcamalsdesenvainaven la seva vertent competitiva i bèl.lica endiatribes morals sobre el bé i el mal en hores i cerveses deconversa.Era l´únic camp d´entrenament possible. La vida els havia fet passar totes les pantalles possibles i el nivell era espectacular . I això no es cap llicència.
El Gerard B. va començar a la defensiva. A qui si no a ell se li pot acudir demanar una taula d´embotits italians en els temples sagrats de l´espetec i la secallona? Ja sabem que l´Administració és la reina de l´incongruència però mai s´havia arribat tan lluny en insultar a la mare patria. Com que tenia sentit de la decènciaho va acabar admetent (una zero per en Jinks) . Ho va justificar amb l´única excusa que se li podia permetre: tenia molta, molta gana.
Peròcom queal Gerard no li agradava perdre ni al futbolí va contraatacaramb dues càrregues de profunditat inapelables. Va recriminar al Sr Jinks haver estat un pobre il.lús en creure que tothom podia estar a la seva alçada.Realmentalgunes de les expectatives creades de maduresa, integritat i sentit comú s´havien convertit en un còctel d´infantiloides reaccions que insultaven brutalment a la seva intel.ligència. Quan en Jinks va respondreque encaraesperavauna resposta lògica a aquest inversemblant cúmul de despropòsits, el Gerard li vaatzivar una bona colleja. L´empat estava servit.
Abans de la clatelladafinal el GerardB. va concedir una elegant treva al Sr Jinks que estava tocat però no tant esfonsat com per no riure´s de la sevapròpia ineptitud. Els dos amicses van traslladar virtualment, com els fantasmes d´Scrooge, dos pobles més al Nord, enuna acollidorai confortable sala d´estar, il.luminada amb una tèbia claror, color d´albada, que perfilava amablement els rostres de les seves estimades taronges. Allò de les mitges era un vestigi del passat. La redacció de l´actual Codi Civil i les hipoteques les havia convertit en peces senceres.
Allà teníem al Sr Jinks i al Gerard B. vestits amb camisó blanc, pantufles i barret de llana amb pirulí contemplant, amb una Budd a la mà , com es desmenuçava tot el seu prestigi. Sembla mentida com un parell d´errors en detalletssense importància i un partit de futbol inoportú podien destruir a dues llegendes . Encara reien….
De retornaCan Miquelet , el Gerard B.i el Sr Jinks van decidir que repartir-se els punts era el millor final . Com que a certes edats queda malament abraçar-se en públic, un brindis i un somriure de macarres recautxutats vanfer el fet-
Les dues relíquies es van abrigar. Ningú hagués dit mai que un dia portarien bufanda a doble llaçada. Els tempshavien canviat. Ells, potser també una mica. Però mai arribarien a ser ni tant submisos ni tant obedients com el venedor de kiwis.
Anem descobrint noves joies. Frally va ser la dona del Ben Folds. He llegit que aquest nou disc( The Light) , el primer que conec d´ella és fruit de la seva ruptura.- He escollit dues cançons, el Casualty perque és l´únic video oficial que he vist al youtube i la joia de la corona, un duet amb el Teddy Thompson que és una autèntica delicatessen per les oïdes, meravellosa fins dir prou.
Sempre a la caça i captura de la bellesa. Mai quiets, per definició
"....Es el mejor de los buenos
quien sabe que en esta vida
todo es cuestión de medida:
un poco más, algo menos..."
Intentar comprendre i acceptar el perquè es fa o es diu quelcom només em porta que problemes.
Seria molt millor actuar sense mesurar, sense ponderar , sense recordar...
Però no puc, i aquesta, senyors , és la gran resposta a la meva solitut.
En aquests nou minuts no sé si tindré temps de despullar-te.
Els dits tartamudegenmentre aparto el sarrelli veigels teus ullsen caiguda lliure , com una àliga que serena i lliure desprèn les seves ales per dibuixar el seu celamb el vent del meu alè.
Però tu no saps que , de camí,quan he acaronatel primer mil.limetre de tu, jo també he pres el mateix vol, que em portarà on vulguin les correntsque mimen l´aireque a singlots respires.
I noméshe arribatfins aquí, perque quanets capaç de percebre laresposta d´una carícia, saps que ho tens tot i no cal anar enlloc més
Va com va. Ahir mentre baixava en el tren anava pensant que l´humor català, tan savi i irreverent sobretot al final dels 70 i principis dels 80 , s´ha tornat groller i d´un nivell baixíssim.
El problema és que ens continuem sentint el centre de l´Univers, els més moderns dels moders...l´auto-complaença abans que l´auto-critica( mal comú de la majoria dels vencedors)
Però si fem una anàlisi estricte del programa estrella " Crackòvia" veiem que la ironia ha estat substituïda per les onomatopeies i que les frases cíniques s´han tornat sons guturals apresos de les barbàries vikingues.
Però si vols estar dintre del sistema i que no et titllin d´inadaptat o de bitxo raro tens que imitar frases cèl.lebres i profundes com " al loro" o " un eeeeuuuurooooo" . Quina gràcia que em fan....uf.
Suposo que es part de l´involució del mico-mono.
Total, com que no crec que la superficialitat sigui necessària i ademés m´encanta que em critiquin i em diguin snob, profund , sobrat etc i com que últimament passo del mort i del qui el vetlla( tot i que a molts els hi pesi continuo siguent el mateix Enric de sempre), proposo l´humor , ironia i sarcasme d´un gran perdedor, l´Òscar Wilde( El ventall de Lady Windermere, Un marit ideal i sobretot L´importància de dir-se Ernest).
Digueu-me el que us doni la gana, però el prefereixo a ell que a un grenyut parlant amb les ovelles!!!!
Heus aquí algunes joies del mestre( que per cert he pres de proverbia.net... evidentment no m,´he rellegit les seves obres per fer això ...quan m´esperava alguna cosa molt millor, ja)
"...La sociedad perdona a veces al criminal, pero no perdona nunca al soñador"
"....La fuerza de las mujeres depende de que la psicología no puede explicarla. Los hombres pueden ser analizados; las mujeres sólo pueden ser amadas
El cinismo consiste en ver las cosas como realmente son, y no como se quiere que sean
Si usted quiere saber lo que una mujer dice realmente, mírela, no la escuche.
"..La mejor manera de librarse de la tentación es caer en ella..."
"....Las mujeres han sido hechas para ser amadas, no para ser comprendidas..."
"....No voy a dejar de hablarle sólo porque no me esté escuchando. Me gusta escucharme a mí mismo. Es uno de mis mayores placeres. A menudo mantengo largas conversaciones conmigo mismo, y soy tan inteligente que a veces no entiendo ni una palabra de lo que digo
"....Hablan mucho de la belleza de la certidumbre como si ignorasen la belleza sutil de la duda. Creer es muy monótono; la duda es apasionante..."
"....Los hombres casados son horriblemente aburridos cuando son buenos maridos, e insoportablemente presumidos cuando no lo son..."
"....Discúlpeme, no le había reconocido: he cambiado mucho."
"....Me gusta contemplar a los hombres geniales y escuchar a las mujeres hermosas...."
"....Es bastante difícil no ser injusto con lo que uno ama...."
Aquest és elprimer poema d´aquest any. Potser será perque és dilluns, no sé… però ha sortit fulminat.
He retornat al passat, quan no hi havien intencions, condicionants( em convé, no em convé), estratègies… quan tot era un salt al buït, potser suicida si, però tremendament lliure.
"El pasado es lo que recuerdas, lo que imaginas recordar, lo que te convences en recordar, o lo que pretendes recordar."
L´altre dia i per pura i dura casualitat vaig veure que als castings d´OT hi havia una nena que va triar aquesta cançó . Segurament no sabia de qui era . Veure el Dylan en aquell circ era molt curiós i alhora contradictori. Però la peça( traduïda ja en aquest bloc en el mes de novembre) és una demostració de la sensibilitat del vell de Minessota.
Versionada fins la sacietat( Billy Joel, Kris Allen, Joan Osborne) he caigut prendat d´una jove londinenca nascuda el 1988 que LA CLAVA. Mare meva, quin bon gust, quina classe, quina veu....
A disfrutar-la qui pugui, no qui vulgui....
Bon dia Jane: aquest matí no t´he pogut posar cap nom. Potser els tenies tots i n´eren masses per recordar.
El fred despullava l´aire i l´he preferit a les seqüel.les que deixa la memòria quan es desfonda.
Trossos de tu s´han traslladat com llavors, que a empentes de vent, van germinant els confins de la tendresa.
I és a la tendresa l´únic lloc on vull anar i quedar-m´hi per sempre. La resta no m´importa més del que estrictament calgui.
Tothom que t´ha llegit ha entès que és sempre millor buscar el que un sent i necessita a no simplement baixar el nivell i acceptar el que tens i creure que allò és el millor que et pot passar.
Necessito la tendresa com un altre necessita un joc de disfresses i de carn per subsistir.
Sempre ha estat, i és, una simple qüestió de prioritats.
Aquesta cançó és ABSOLUTA I ROTUNDAMENT IMPRESCINDIBLE PER TOTHOM QUE ESTIMI
Un dels Lps més complerts que recordo és el "If I should fall from the grace of god" dels The Pogues. LLàstima que al Shane Mcgowan se li anés tant i tant la pinça( ara per ara no se si es viu o mort) perque el paio era un compositor excel.lent. Donç bé aquest duet amb la Kristy Mccoll( aquesta si que es morta) és una de les meves cançons preferides. Hi ha una estrofa que considero una de les millors declaracions d´amor que he vist mai
I could have been someone -Podria haver estat algú.
Well so could anyone .- Bé algú si que podria haver estat
You took my dreams from me - Tu em vas treure els meus somnis
When I first found you -la primera vegada que et vaig trobar
I kept them with me babe - Encara els porto amb mi nena
I put them with my own -Són una part de mi
Can´t make it out alone -No ho puc fer-ho tot sol
I´ve built my dreams around you - He construït els meus somnis al teu voltant.
A disfrutar amb la verda, beguda i magnífica Irlanda( tornaré aviat a Dublin, palabrita del niño Jesus)
Van errats els que creuen que hem canviat, simplement ens hem pogut equivocar de màscara, i la que hem portatfins ara no ens sentava bé.
Però tot és molt més simple. Hi ha gent dolenta i gent bonaque de vegades s´equivoca. I la bona gent estima com sap, com pot, com li han ensenyat….
I una de les personesque méss´ha equivocat en aquesta vida hasigut el meu pare .
Quan la intensitat no és corresposta amb el que unvol i necessita , senseteniren compte la capacitat i les possibilitats de l´altre, ensrebel.lem i, d´alguna manera o altraes causa dolor.
Però hi han coses ques´aprenen senseque te les expliquin, un instint que sents i mimetitzes a latevamanera però que formapart de la teva manera de ser, no de com dius tu mateix que ets.
Jo li deia l´altre dia que veure com els tresgermans ens estimàvem amb deliri era el seu únic i gran triomf. I nosaltres, tanmateix i sensefer demagògia barata, també ho intentem transmetre.
Per mi un t´estimo ho és per sempre, passi el que passi. Per la mevagermanapetita és un privilegi veuretot el que pot arribar atransmetrequan obreels seus ulls esplèndids i no para mai de riure. I sobretot, veure a la meva germanagranestimar al seu bebé de 20 anys és l´espectaclemés gran i més sublim que es pot veure en aquesta vida.
Per aquest motiuavui al matí pel tren venia pensant que després de tot el que has fet , el que no , el que hasdit i com ho hasdit, en el fons, no ho hasfet gens malament. Hem après la única cosa que és important aprendre. I t´ho juro papa, que si jo aconseguís menys de la meitat que tu, em podriamorir tranquil.
A mi també em fa molta il.lusió anar amb tu al concert dels Manel. Ja saps que a part de ser el teu padrí ets una debilitat meva inconfessable.
Per tu una cosa curiosa... Hi ha una cançó dels Pulp que a mi m´encanta que es diu Common People, un hit del pop britànic de la meitat dels noranta... La cançó és boníssima. Donç bé els Manel la van versionar i molt bé per cert i van fer un videoclip al mercat de la Boqueria que no té desperdici.. Perque vegis que fer una versió no vol dir copiar
A veure si algun dia et dignes a fer un comentari al teu tete....
Sempre he pensat que tenies un gust exquisit amb tot.
Saps valorar la classe, la distinció i l´elegància encara que de vegades les superi el teu silenci.
Un piano, la veu del gran gran Rufus i un text perfecte. Què més ens falta?
Galahad eraeltercer cavaller de laTaulaRodonaque, juntamentambBors i Perceval, vansortir a larecerca del Grial i l´únicque elva trobar segons les llegendes artúriques.
Erafillbastard deLancelot i es caracteritzavaper laseva pietat, puresa i castedat, reconegutfinsi totcom unareencarnació del propi Jesús.
Aquesta preciosacançó és un prodigide melodía, d´una dolçor extremaque invita a somiar.
Tanqueu els ullsi sentiu com us acaricia el cor.
Bon diaprínceps i princeses..
Sweet Sir Galahad ( Joan Baez)
El dolç Sr Galahad va entrar per lafinestra
per la nit , quan la lluna estava en el pati.
Li vaagafar la mà, va deixar anar el seu llarg cabell des del seu coll
i li vadir que ellahaviaestattreballant molt durament.
Era veritatque des deldia que el boig del seu homees va morir
i va anar a laterra de l´orgull dels poetes
parlava i reia molt amb la gent del seu bloc
però semprealcapvespre plorava.
I aquí està l´albada delsseusdies
Ella va moure el seu capunamica avall sobre el llit
Fins que el vafer descansar suaument sobre els seus genolls
I allàellavadibuixar un somriure,vasospirar un moment
i li va explicar tota latristesa d´aquells tresanys
Tu saps que la mevafe hasigut tardana
perque totes aquelleshores quevaig esperar
que arribésel dia en que no plorés més.
M´aixeco a les vuit per anar a treballar
però vaig néixer massa tard-
Creus quevaigfallar encadapetita cosa que vaig intentar?
I aquí està l´albada delsseusdies
Un nou projecte: Tinc ganes d´explicar històries recordades, inventades i també mentides que parlin de diferents formes d´estimar. Ja em coneixeu prou per saber que és el tema que més vull i que més m´agrada. Com deia el vell Leonard " love´s the only engine of survival".
De moment només tinc el títol i la cita que em va donar peu al primer conte i en el que estic treballant a poc a poc. A que no sabeu de qui és.... bé original, original no sóc...jaja. però val la pena
“ Sé quetenies que mentir-me, sé que tenies que enganyar-me, posar amb tot el foc i l´arrogànciadarrera els vels de la transparentfalsedat. El nostre perfecte porno aristocràtic, tant elegant i tant barat. Sócvell però encara m´agrada a mil petons de profunditat”
( fragment del poema A thousand kisses deep- El Llibre de l´anhel- L. Cohen)
Jo no havia nascut quan Dylan la va escriure. És un clàssic entre clàssics, suposo perque deu ser bona. Hi ha una estrofa que m´agrada particularment
".....When we meet again, introduced as friends please don't let on that you knew me when I was hungry and it was your world. Ah, you fake just like a woman, yes, you do /You make love just like a woman, yes, you do/ Then you ache just like a woman But you break just like a little girl.
Feia diesque no escrivia res meu. Ja en tenia ganes. Comença un nou curs. Els meus ulls estan oberts, el meu cor el sento com un volcà resorgit del vent i sense cendres.
Ben vestit, inquiet, llest perque les coses es moguin.
És el que vull, que la vida es mogui, i nosaltres amb ella.
Ens equivoquem si volem un camí perfecte perque només existeixen els moments perfectes.
En John torna de les Highlands
Havia deixat el Nevis ribetejat de fred i violeta, orgullós i equànim en la seva ingent solitut.
Inamovible , sempre protegint-nos de la volàtil percepció del temps, dient-nos:- jo no em puc moure .
Sé que em violaran trons i tempestes, i em profanaran el son tots els vents anàrquics iirreverents. Però sempre estaré aquí John, esperant el teu refugi quan el desconcert et desvarïi el rumb.
Et demostraré la fragilitat dels colossos, l´immutable dignitat del dolor, la indestructible honestedat que ens fa bones persones.
Tu em sents igual que jo et sento , i aquesta força, imperceptible al silenci, ens fa més propers, més ingenus , mésvulnerables però més forts.
Veste´n ja, John, la fredor ens torna immòvils, la rectitut ens torna imbècils i el control emmanilla despòticament tota la nostra capacitat d´estimar, tant imperfecte com absolutament necessària.
Te´n portes el meu desig cosit a la teva mirada. Busca , busca, busca !!! . Hi ha un exèrcit fet de nosaltres . Eriça´ls la pell amb el meu vent i explica´ls com trobar-me.
Aquesta és una cançó molt especial per mi i avui estic molt tendre. La tonada es basa en una cançó popular jueva que la cantaven els jueus mentre esperaven el seu torn a les càmeres de gas en els camps d´extermini nazis.
Us he dit mai que m´agrada ballar?
Que bo! ei nois guardeu bé les distàncies,apropeu-vos només quan us cridin i després d´usats, torneu a marxar al vostre,simple,arcaic, rudimentari i meravellós món de "futbol, comida ,teta y cama"
".....Si Cristóbal Colón, hubiese tenido una esposa, habría tenido que oír ":
– ¿Y por qué tienes que ir tú?
- ¡Nunca vas a ver a tu madre y vas a ir a ver a las Indias!
- ¿Y por qué no mandan a otro?, ¿tu eres el más tonto?
- ¡Todo lo ves redondo! ¿Estás loco o eres idiota?
- ¡No conoces ni a mi familia y vas a descubrir el nuevo mundo!
- ¿Qué escondes? ¡Ni siquiera sabes adónde vas!
- ¿Y sólo van a viajar hombres? ¿Quién se lo va a creer?
- ¿Y por qué no puedo ir yo si tú eres el jefe?…. ¡A mi nunca me llevas de viaje!
- ¡Desgraciado, ya no sabes qué inventar para estar fuera de casa?
- ¡Si cruzas esa puerta yo me voy con mi madre! ¡Sinvergüenza!
- ¿Y quién es esa tal María? ¿Qué Pinta?
- ¿Y dices que es una Niña?… ¡Vete a la mierda!… ¡Salido!
- ¡Todo lo tenías planeado, maldito! Tu has quedado con esas putas indias.
- ¿A mí me vas a engañar? Siempre te han gustado las morenas sudacas.
- ¿Qué la Reina va a vender sus joyas para que viajes? ¿Me crees tonta o qué? ¿Qué tienes con esa vieja?
- ¡No permitiré que vayas a ningún lado! ¡Siempre te las apañas para dejarme sola!
- No va a pasar nada si el mundo sigue plano. Así que no te vistas que ¡no vas!
Sóc un autèntic negat per la pintura o per qualsevol tipus de manualitats(la meva gran amiga Roser i el seu patchwork, quina enveja!).-
Realment admiro a la gent que és capaç de traslladar les seves emocions sense paraules ni versos que les expliquin. Té molt mèrit.
Hi ha molta intel.ligència i sensibilitat menystinguda que fa que l´artista es torni massa íntim i que fins i tot s´abandoni perque no només no pot compartir allò que sent si no que també creu que no té cap necessitat d´aguantar les mofes, la lleugeresa, la banalitat i la incomprensió del seu cercle més proper, normalment minusvàlids sensorials.
Un artista s´ha de venerar per simple i senzilla definició.
Anem a fer un joc . Ara us posaré l´enllaç d´un video d´una cançó del Tom Waits que canta CIBELLE, un grup minoritari i desconegut. .
A veure si endevineu a què es refereix l´autor quan parla de l´herba verda. És una cançó d´ amor bellissima amb un enfocament molt original i molt tendre.
Us dono unes quantes pistes de la lletra amb anglès i tot seguit el video... ja em direu....
Ah, i si busqueu per internet, l´Scarlett Johansson també va versionar aquesta cançó del de Beulah, però és una autèntica i punyetera merda, en canvi la versió del propi Tom en directe a Edimburgh amb una part instrumental només xiulada(silbada) és tremenda-
Green grass
Lay your head where my heart used to be
Hold the earth above me
Lay down in the green grass
Remember when you loved me
Come closer don't be shy
Stand beneath a rainy sky
The moon is over the rise
Think of me as a train goes by
Stand in the shade of me
Things are now made of me
The weather vane will say
It smells like rain today
God took the stars and he tossed them
Can't tell the birds from the blossoms
Don't say good bye to me
Describe the sky to me
