UN TIGRETÓN A BADALONA

Era dimecres a la tarda, però no eren les cinc. No un dimecres com de tants i quants ja no recordo.

M´hi vaig presentar mig destartalat, recordant  a la companya que  havia deixat sola a la Notaria lidiant amb un empresari  curt de  vocabulari i impertinent que  no tindria prou valentia  per reconèixer que darrera d´un "TINC PRESSA"   no hi havia  res mes que  un nou ric cregut i prepotent a qui la seva  solvència econòmica li havia fet oblidar l´educació , el saber estar i la paciència.

No l´havia avisada , però d´alguna manera  subliminal, sabia que segur se´n sortiria. Una dona  intel.ligent és una màquina perfecta per fer el que vulgui.

Hores abans m´havien preguntat si estava nerviós. El meu "no" no era un "no" arrogant, ni tan sols un d´aquells que només aspira a que el deixin  sobreviure tranquil. Era un "no" merament estadístic.

La meva memòria no va saber trobar cap episodi  recent que  acabés amb pitades , sorna,  mofa,  i/o volada  de tomaqueres suïcides.

Tampoc era un discurs polític. Sóc un mentider, però no  tant.

I no  havien convidat a l´anormal de l´Eva-Risto, que al treure´s l´Eva s´havia quedat sense la seva única part  aprofitable, la de dona,   fet que el convertia en completament rrrrrruc.

La meva integritat física i emocional estava donç ,garantida.

A l´entrar  a la sala vaig poder comprovar que a  banda  dels  subornats, els embaucats, els incauts, els innocents , els despistats i els embruixats per la malèfica publicitat de la meva editora, no hi havia  a la vista  cap caixa de tomàquets. Uf, vaig respirar....

El protocol manava que em sentessin a la trona i que em deixessin sol amb el jo i la seva petita criatura, jugant a  camp obert, sense dríblings i amb la porteria buïda....

Però si alguna cosa  he après en aquests anys és que jugar sol és inútil i immensament avorrit.

I aleshores  el rei es va voler perdre. El rei no va voler ser rei. Va voler canviar els vassalls per amics, els que  ja tenia i els que acabava de tenir. Va voler vendre  la seva corona per un  somriure. Va voler  canviar el seu palau per tendresa.

Diu la llegenda que ho va aconseguir. Però els llibres d´història no  parlen de la gent afortunada.

Perdoneu però no m´he presentat. Sóc l´Anastàsia, fill de Calella, adoptat per Badalona.

Un dia  em van fer rei. El mateix dia  vaig abdicar.

Em van regalar un Tigreton.

Ara sóc  feliç.