Estic veient que amb els anys estic simplificant postures.
Potser ( i no ho nego) estic mimetitzant les actituds dels meus herois ( Dylan, Cohen, Waits, Morrison) que amb el temps estan tornant a les estructures bàsiques, al jazz i al blues primigeni.
Com dirien els anglesos " return to the cradle" . Un lloc on les respostes no estan viciades on els " m´ agrada o no m´agrada" triomfen sobre les coses que convenen o no convenen...
Cada vegada penso més que els sentits estan tan amenaçats, tan intencionadament condicionats que perden tot el seu significat. Ens convertim en " projectes de..".. o com descrivia molt bé Dylan als anys 90... cada paraula és analitzada, cada cervell creiem que es civilitzat, s´ignoren els instints
Avui en el tren estava sentat d´un tio que li deia a l´altre que estava al telèfon: - Si tens qualsevol consulta avui pots trucar-me( la cara li deia va , va, truca´m), aquesta nit estic sol, tinc la dona a Castelló.
I jo estava tocant el piano amb els meus dits a la finestra, donant l´última ordre al bateria perque rematés l´èxtasi.
Estava emocionat amb el que he escoltat de grans bandes que treuen disc al gener... quina meravella de disc que han tret els Decemberists, quins dos videos més ben parits han tret els Belle & Sebastian de Glasgow amb un encisador look retro, en quines tres peces han avançat els Waterboys... també he pensat que t´estaria abraçant continuament , perque abraçar-nos ens dona força, i he pensat en tu Dayna, quan ahir em vas donar la bona nit amb una sorpresa que ens arribarà aquest mes de març.
I em vas tornar a repetir que sóc jo qui té raó, que abraçar és més important que dir si ens convé o no ens convé fer-ho.
Com es pot arribar a pensar que abraçar-nos ens torna dèbils?
You hold me strong and tender
like it would hurt you
to let me fall down.
Like I´m precious and wild
like I´m a newborn child,
it´s how you hold me,
how you´re holding me now.
( Dayna Kurtz)
No hay comentarios:
Publicar un comentario