Un secret

Us he de  confessar un secret. El veritable motiu pel qual he començat a fer aquest bloc és vetllar per la meva  integritat física. Tinc un greu problema emocional que no hi ha hagut manera de  solventar amb el pas dels anys: necessito dir sempre el que  penso. Malauradament la diplomàcia no és una virtut de la que pugui presumir.Com deia Wilder, ningú es perfecte.
Aquesta incontinència ( us juro que preferiria tenir-la urinària) només  ha fet que  donar-me mal de caps. La veterania ha aconseguit que arribi a passar d´intervenir en converses alienes. L´ipod hi ha tingut molt a veure, a la tercera tonteria que escoltava a les meves "estimades rodalies de  renfe"  pujava el volum del trasto en qüestió i problema solventat. També ho ho he pogut atemperar  amb els coneguts, si bé de tant en tant cometo alguna relliscada que ha fet que la meva dona em foti una bona i merescuda bronca. Ho accepto.
El tema però s´agreuja quan es tracta de la gent que  estimo. Aquí si que no ho puc evitar i se m´emprenyen. Salvant humilment les distàncies ,ara entenc de veritat l´ofici de poetes, cantants i filòsofs. Deixen anar vitalment  la pasterada , es queden tranquils, i allà tu te les apanyis. Si ho mires fredament, per més que Dylan hagi estat la causa de que passis una mala estona, ves a  saber on el pots trobar per donar-li un cop de puny.
La culpa la tenen els  romans, uf. Una de les poques coses que vaig aprendre a les classes d´història va ser admirar una de les claus de l´expansió de l´Imperi: integrar per( o abans que) imposar. Consentien els Déus i les costums  dels pobles envaïts per estalviar-se conflictes i assimilaven per ells mateixos totes les coses de profit que els podien oferir. Amb perspectiva  històrica  haurem de convindre que malament del tot no els hi va anar( si exceptuen els pictes que era la part dels homes més semblant al mono, uns bèsties i uns salvatges en definitiva).
Potser sóc un il.lús en creure  que l´intercanvi d´idees i de coneixements és la base per créixer i millorar encara que moltes vegades sigui en detriment de veritats i afrimacions que creies absolutes.
No se si seré útil o no, el que  us  puc assegurar que  cada  vegada que en deixo anar alguna  em quedo tranquil de l´hòstia.
No us creieu que les  tinc totes  amb mi. Ara estic aquí, palplantat davant l´ordinador, temerós de  rebre una descàrrega elèctrica  que em  deixi amb la boca  i els ulls oberts com plats, la pell tenyida de  fum  i els cabells en  punxa i socarrimats.