L´altre dia escoltava per internet una conferencia de l´Emilio Duró que versava sobre la felicitat aplicada en el món empresarial. Parlava que tot el nostre món emocional neix , creix i es perfecciona dels 0 als 3 anys i que es molt i molt difícil extreure la dinámica pre-establerta en etapes posteriors de la nostra vida. No és imposible perque l´aprenantatge serveix per quelcom però si molt complicat. S´apren per imitació
De fet si un pare no ha abraçat mai al seu fill o l´ha dosificat amb comptagotes és molt complicat que el fill pugui percebre la necessitat de que l´abracin i molt menys sentir la necessitat d´abraçar com un llenguatge vehicular molt més clar, directe , senzill i efectiu que el llenguatge gestual, oral o escrit.
Jo no ho recordo però a mi de petit em deurien haver abraçat molt… o em van tirar directament a la marmita dels abraços com l´Obèlix, per estalviar-se la feina.
Si que recordo que he abraçat molt als meus fills i és veritat que això té algun tipus de perllongació espai-temporal perque els nens abracen a tot el que es mou( nens vigileu que hi ha molta sonada por ahí).
Diuen que només trobes a faltar allò que has conegut, allò que saps que existeix. Jo he conegut el món dels abraços, expresar-me sentint.
He fet proves , intentant ser més cerebral, més fred, més distanciat, amb més barreres i sóc , ho reconec, un complet inútil. He fracassat estrepitosament en tots els meus intents.
No se si és bo o dolent, simplement és el que hi ha, i a mi m´agrada….
Avui m´he aixecat amb la necessitat vital d´abraçar i llevat de tres faroles , dos plataners i tres guiris borratxos no he trobat a ningú que s´ho mereixés.-
Resultat, estic amb mono. Si, si, si…. Us escriu un puto drogata…. Un que no vol, ni preten rehabilitar-se mai.
No hay comentarios:
Publicar un comentario