Ningú va conèixer la Zula.
Tenia una solitut exquisida, aquella
que es val per si mateixa, i que
no necessita ni que la llegeixin, ni que la
trobin, ni que la compadeixin.
Mentre els altres necessiten
dels altres, es busquen un lloc en els
altres, la Zula feia veure que no estava sola.
Diuen que t´esperava a les portes
del seu mig somriure i que et convidava
a passar a través dels seus ulls
encortinats de mel
La Zula no va deixar mai que ningú conegués els seus convidats i cap d´ells va fer-li el lleig de delatar-la.
Dins seu
s´hi estava massa bé com per perdre-la.
No hay comentarios:
Publicar un comentario