Aquesta setmana he pres una de les
decisions més importants de la meva vida per tota la gent a la
que afecta, directa o indirectament. Que Déu m´ajudi!
Les reflexions de Bob Dylan en
aquesta obra mestra m´han ajudat moltíssim. És una cançó
complexa i molt diferent a d´altres.
És la primera cançó de la història
del Rock en la que l´absolut protagonista es l´auto-critica, la sinceritat amb un mateix, el dir les coses pels seus noms i cognoms... i interpretar-ho com l´únic camí possible per ser eternament joves.
Un detall.- Aquest any es torna a
reeditar el Cd del concert del 30è aniversari de Dylan en el que
li rendien un sentit homenatge.- Aquesta va ser la primera cançó
en la que va sortir ell abans que tots cantessin el Knockin´on
heaven´s door i el deixessin sol amb la guitarra.
És la cançó que canta amb els seus
amics de l`ànima: Roger McGuinn dels Byrds, Eric Clapton, Tom Petty,
Neil Young i una de les últimes vegades que George Harrison va
tocar en vida i on Dylan, li va cedir, molt gentilment l´última
estrofa.
És autènticament , SALVATGEMENT BELLA
Les pàgines que he deixat enrere
(My back pages)
Flamarades vermelles trenades a les
meves orelles
desplegaven trampes altives.
Estava assetjat pel foc i tots els
camins estaven incendiats,
com a mapes... només podia fer servir
les meves idees.
Jo els deia: ens veurem aviat en els
límits de tot!
I estava orgullós de dir-ho
i ho deia amb un posat encès
Ahh... però aleshores jo era molt més
vell.
Ara sóc i em sento molt més jove
Mig atormentat em saltaven els
prejudicis
Jo cridava: destrossem tot aquest odi!
Mentia quan deia que la vida era o
blanc o negre .
Parlava des de la meva pròpia
calavera.
Aleshores vaig somiar en les gestes
romàntiques dels mosqueters,
Sembla que estaven molt ben
fonamentades
Ahh... però aleshores jo era molt més
vell.
Ara sóc i em sento molt més jove
Hi havien cares de dones que em
dibuixaven el camí,
des de falses enveges fins a la
memorització
dels polítics de la Història antiga
que van ser cruelment desautoritzats
per un cadàver evangelitzador
privat de qualsevol tipus de
pensament.
Ahh... però aleshores jo era molt més
vell.
Ara sóc i em sento molt més jove
La predisposada llengua del professor
(que era massa sèria per fer-hi
broma)
pregonava que la Llibertat
és només Igualtat a l´escola
Igualtat!!!!! Vaig pronunicar aquesta
paraula
com si es tractés d´un vot nupcial
Ahh... però aleshores jo era molt més
vell.
Ara sóc i em sento molt més jove
Amb un posat bel.ligerant vaig
assenyalar
a aquells gossos de carrer
que s´atraveixen a adoctrinar.
No vaig tenir por en convertir-me
en el meu propi enemic
en el moment que comencés jo a fer el
mateix.
La meva existència era portada
pels vaixells de la confusió
amotinats de la proa fins la popa.
Ahh... però aleshores jo era molt més
vell.
Ara sóc i em sento molt més jove
Les meves defenses van aguantar-ho tot
quan amenaces abstractes ,
massa nobles per descuidar-les,
em van enganyar fent-me pensar
que tenia alguna cosa a la que
protegir.
Vaig definir el bé i el mal,
d´una manera clara, segura,
sense cap mena de dubte.
Ahh... però aleshores jo era molt més
vell.
Ara sóc i em sento molt més jove
És curiós, jo també em sentia més vella abans que no ara. Això és possible.
ResponderEliminar