Qui té por a Virginia Woolf?

La primera  vegada que  em vaig topar amb un texte de l´Edward Albee va ser fa alguns  anys al Romea amb l´obra “ La Cabra o qui és Sylvia?”.
El treball del Josep MªPou era excel.lent si li treiem unes petites dosis d´amanerament tècnic que no el  feien del tot creïble. Però el contingut era massa bo com per parar-se a  reparar en aquests  detalls. Què pot fer que un home deixi la seva dona i s´enamori d´una cabra?.-
Tot allò que ens sembla improbable pot succeir quan menys ens  ho esperem. Res ens passa  fins que ens passa. I les conseqüències són terribles per imprevistes.-
Ahir vaig anar a retrobar-lo  amb el seu  clàssic : Qui té por a Virginia Woolf?.
En la vessant merament dramàtica el  treball del Daniel Veronese és impecable i alhora implacable. El cinisme és l´únic patrimoni propi dels emocionalment intel.ligents. Com deia un gran savi anglès.- El cinisme es fer-nos  veure les coses com realment són, no com nosaltres volem que  siguin.
Fer riure enmig de tant dolor només s´ho pot permetre qui  n´és conscient del seu avast. Qui l´ha reconegut, i és capaç de separar-lo, i presentar-nos-el.
No sabíeu que existia el dolor?. Doncs aquí el  teniu. A veure com el  gestioneu vosaltres…. Aquest és l´objectiu de qualsevol mestre.
Que la maduresa es correspongui amb l´edat és només una coincidència . Però si que és cert que  més temps implica necessàriament l´augment de la probabilitat de que ens passin coses.
És així com un  jove  professor de  biologia empra el seu  temps en l´ambició, en la planificació del seu  brillant i ric futur.- No li ha passat encara  res  de prou important que el faci  canviar.
És veritat que només prosperen els  que tenen sort,  els inconscients  i els  que no tenen  cap mena d´escrúpols.-  N´hi han que creuen que el treball és un fi en si mateix i no són capaços de concebre´l com allò que realment és: un mal necessari perque tu i els  teus puguin subsistir. Fins i tot n´hi han que l´agraeixen perque així estan entretinguts….
En George és un professor d´història mediocre. La Martha és una nena consentida i capritxosa,. Tots dos s´han aniquilitat en l´amor que es professen i als qui els  sobrevola un  fet massa dolorós com per parlar-ne,n. “ Aquell petit cabró” diuen….
Oscar Wilde deia que és bastant dificil no ser injust amb qui  realment t´estimes. Tots els altres són figurants, convidats, comparses… persones que uses i que t´usen perque passi el  temps de la millor manera possible.
Quan estimes algú s´obren totes les llicències. Llicència  també per odiar-lo, criticar-lo, menystenir-lo, ignorar-lo. Creus que és un preu que  ha  de pagar  per haver arribat tan a dins del  teu cor.
I això és el que  fan el George i la Martha. Beure i intentar-se destruir l´un a l´altre  només  per dir-se, en infinita tendresa, que  tots  dos  ja  estan auto-destruits  per no haver pogut tenir aquell  fill que el seu amor es mereixia .
El final només el pot entendre algú que hagi estimat  de veritat a algú, alguna  vegada.