Tinc la premonició de que alguna cosa s´està acabant.
La travessa del desert que va durar dues vegades set mesos està donant les seves últimes fuetejades.
Ho fa però d´una manera salvatge i cruel atacant sense miraments , flamejant genives, incendiant les torres de marfil que encara no han estat derruïdes.
Això em trasbalsa i m´inquieta. Atura i desquicia el meu temps remetent-lo a una mena de persecució on deixar-lo enrera és l´única cosa que m´ocupa.
Sé que aquest dolor musculosament físic marxarà algun dia, quan el meu amic dentista l´encerti d´una punyetera vegada, costi el que em costi.
I si us deia premonició era perque un cop es devetlli el paisatge, aquest capullo sortirà renovat com una crisàlida, sense remetre´m a la mala sort si no combatent-la.
De les cendres apareixerà Mercuri ( nou-nat i alhora vell): el meu llibre d´història .
I el que vingui vindrà. Si he d´escriure escriuré:
Però si hi ha un verb que no faré servir mai més serà esperar. Si volen agafar-me hauran de córrer. Quiet sóc dèbil.- Sóc millor movent-me.
Els que es vulguin quedar en terra que així ho facin.- No els faltarà feina, carn de segona i el sobrevalorat plaer dels que emmarquen el temps en hores.
Tots els altres, quan ho volgueu, sereu benvinguts al paradís dels inquiets supervivents del desastre!
No hay comentarios:
Publicar un comentario