RESUM DE L´ANY
Un dels pocs aspectes positius que ha tingut aquest any ha estat que des del punt de vista personal he dit i segueixo dient el que realment penso. Ja no m´amago, ja no callo per deixar que les coses segueixin el curs que volen els altres sense tenir en compte la meva opinió al respecte.
Després de dos mesos treballant com un autèntic cabró ara toca descansar. Avui us deixo fins el dilluns que ve. Tinc mono d´estar amb els meus i tornar els petons que cada dia em donaven i que no podía tornar.
Tinc gravada a la memoria les corredisses que feien pel passadís els meus fills cada dia que arribava a casa, sense importar-los una merda el meu mal humor, sense tenir cap tipus de perjudici , sense importar-los el que els altres pensessin d´ells, m´estimen i punt.
Així hauria de ser sempre i els grans n´hauriem d´aprendre molt d´ells.
He arribat a la conclusió que odio la meva feina però que és un mal necessari per subsistir, i tal com està el pati, avui per avui no hi han alternatives, encara que no deixaré de buscar-les.
No només són les gairebé quatre hores diares que em passo viatjant sino també el fet de que les dues hores del migdia no les puc dedicar a descansar, fer la migdiada o simplement mirar les notícies. Les firmes s´allarguen sempre fins a les tres i necessitem mitja hora per preparar les de les quatre.
Fins ara el nostre sector era un oasi laboral. Els de Notaries tenien feina sempre. Però això ha canviat. Hi han hagut companys que han perdut la feina més segura del món, hi han hagut E.R.E.S!!!. Per tant ningú pot baixar la guardia en res , això els clients ho saben i apreten i presionen el que no està escrit. Costa molt guanyar la fidelitat i molt poc perdre-la.
ambé és molt fácil donar consells des de fora i dir: això no pot ser, no pot continuar així!!!, però s´ha de ser molt seriós, objectiu i responsable. No només s´han de plantejar alternatives que queden molt bé sobre el paper i quedes de collons, sino de ser rigorós , tenir una visió global i , sobretot, ser conscient de que si un baixa a la meitat la velocitat , el trajecte també és la meitat i algú altre haurà de completar la resta del camí. És curiós, fins ara només he rebut bronques de que si la meva feina, patapim patapam, però ningú ha sigut suficientment estricte com per donar-me un pla real de viabilitat perque jo pogués viure millor. Com que no vull ferir susceptibilitats, i pensar que escric amb indirectes, cal dir que amb aquests últims comentaris m´estalviaré un sermó que em tenia preparat una persona que estimo molt per després de festes. Ja no vull sermons, vull fets, i fins ara de fets, cap ni un.
El tema personal ha estat un desastre. Com sol pasar, després de tota la tensió laboral acumulada fins arribar a l´estiu( puta crisis), quan van arribar les vacances el nen va fer xof.
No hi han més motius, quan baixes la tensió et surten tots els mals. El fet de que coincidissin varis aconteixements en aquestes dates no és res més que pura coincidencia, suposo perque a tothom, quan arriben vacances els passa el mateix.
I em vaig descontrolar, vaig anar donant esbranzides per aquí i per allà. Tornar a pujar a Barcelona era un martiri. Vist amb perspectiva hauria d´haver agafat la baixa i calmar-me , aquí em vaig equivocar, ho reconec. Però el passat no es pot canviar i la veritat és que durant aquests mesos m´he anat arrastrant per aquest món, amb moltes pujades i baixades, però amb els nervis consumint-me per dintre.per més esport que fes, baixar 33 kgs en un any no era normal. No és que fos un cabron, potser és que alguna cosa si que em passava.
I quan un està malament s´equivoca, la caga, posa a persones pel mig que no hi tenien que haver estat mai perque mai m´han volgut res dolent i sobretot es fa mal, mal a la gent sempre més propera. He demanat disculpes fins la sacietat i ara ho torno a fer amb el ferm propòsit de recompensar a qui realment s´ho mereixi.
Es veritat que m´he equivocat, i molt però he sigut l´únic que ho ha reconegut. Suposo que tota la resta són perfectes o que la capacitat d´auto crítica, dignitat i humiltat per dir , ei noi ho sento jo també m´he equivocat , la desconeixen. Però realment m´és igual jo sóc jo i no puc fer ni decidir pels altres. Tampoc m´ha importat mai el que pensin de mi persones a les que no estimo. És una pèrdua de temps terrible amoinar-se per si et miren així o aixà. És un clar símptoma d´inseguretat. Dediquem-nos amb cos i ànima a qui ens estimen i ens volen el bé, que prou feina costa, de la resta “a la mierda calamardo”
Així están les coses. Em presento l´últim dia de l´any amb el pes més baix de la meva vida 75 kgs 100 grs i amb un mal d´esquena que em té tot contracturat. Per l´any que ve em demano deixar-me guiar per la meva intuició, que últimament m´ha donat la raó de que és l´únic camí vàlid encara que també intuieixo que no tothom diu tota la veritat. He de deixar de fumar per un fet supersticiós. És una realitat que a mesura que he anat fumant més les coses m´han anat de mal en pitjor. Hi haurem de posar-hi remei.
En un futur immediat he de fer sessions del fissio per descontractura-me i tornar a córrer que fa tres setmanes que no ho faig i m´anava molt bé per desfogar-me.
Però sabeu el que em ve més de gust avui, el que realment vull fer?... Passar-me tota la tarda a casa jugant a ping pong amb els meus fills i veure´ls com riuen.
Lo dicho ens veiem dimarts que ara toca dormir. Als que m´estimen i m´aprecien( sempre será recíproc) que sigueu molt feliços, a la resta que es busquin la vida
