miércoles, 15 de diciembre de 2010

Una nit al Temple

Una nit al Temple

El Temple Bar de Dublín estava a petar. Al venedor de Kiwis l´havien fet anar a  dormir  sota la promesa de que l´estarien esperant despert.

Content i fresc  com una  pastanaga es va acomiadar del Sr Jinks i del Gerard B. amb un copet perdona-vides a l´esquena i amb un somriure de cateto uni-neuronal com aquells sòmines que van cofois i orgullosos a recollir un diploma d´un curs a  distancia pel que han  pagat una burrada.

Els dos apòstates agafaven la Guiness  com si fos un fill pròdig. Van alçar les celles amb la complicitat que només tenen els  borratxos i tots dos van visionar la imatge d´aquell pobre desgraciat, sol  en el menjador, putejat, empalmat, pelant una mandarina  i mirant  un reportatge a La Primera: “Castilla la Mancha vista desde el aire”.

Al Gerard B. li feia mal la cadera i al Sr Jinks el cop del pobre il.lús li havia descompensat la clavícula. Ja havien superat l´etapa de “obediencia y respeto a la  autoridad”, havien après a ser uns  sords sel.lectius, uns hàbils esquivadors i uns magnífics mentiders.

El Temple Bar era un grandíssim catàleg de  depredadors  amb  escuma i propòsits gens lloables. Tothom tenia un posat tendenciós , alguns per mirar, la majoria perque els miressin  com a un aparador de Tiffany´s.

En Jinks i el Gerard B. segurament no eren els més guapos   però estaven en aquell estadi irreverent de passotisme congènit que els feia grans. Si que ho eren, sí.

Al bell mig de  Dublin sonava el “tainted love”  versionat per l´Imelda May i els dos llampats fent les  úniques passes de country que sabien, rient sols i pensant amb el venedor de kiwis

No hay comentarios:

Publicar un comentario