martes, 5 de abril de 2011

les catedràtiques

Estic molt orgullós d´aquest  relat. Us ho he de dir...
VISCA  PRADA I LA PRIMAVERA!!!!!!

Les Catedràtiques.

El Sr Jinks  estava estarrufat  a la terrassa de l´Starbucks com un llagardaix  a punt de  suicidar-se.  L´al.lusió rèptil  era apropiada . Les escames li grafiaven  la pell cada cop més sovint.  Si t´hi fixaves bé, segons  el dia, hi podies  trobar retratades a la seva  cara, l´óssa menor, la gorda i la constel.lació sacrílega de Sagitari putejant   al cornut de capricorn que sempre  ha  sigut una nenaza. 
L´única pega que oferia  tan curiós fenòmen era que només era visitat per aprenents d´ astròlegs, el típic  descastat  que l´han enviat al terrat del bloc a perdre´s   i perdre la vista buscant  puntets blancs en fons negres mentre les companyes astròlogues , en el bar de sota, les úniques estrelles  que b/veuen son les de la Damn que sosté  un candidat  a telescopi  que les farà descobrir un univers nou de galàxies , papallones i llumetes vàries
Tenim a la nostra  serp mutant  marejant el cubell de cafè que posen aquests  guiris de la reinona verda. Més que remenar amb el puntillisme i distinció pròpia d´un artista gai a una terrassa  de  Montmartre  semblava un membre de l´AMPA  lluitant contra els grumolls  de la xocolata desfeta  mentre  un centenar de malparits  afamats  borden   intentant   fer alguna cosa semblant a una  cua.
En Jinks  era un tio presumit i  guardava com podia  la compostura, encara que la seva cara  era una iguana més estressada que la  nina Barbie de  Paris Hilton. Com que el metge li havia prescrit sol  i més sol , aquí el tenim: barbeta amunt, els ulls arrugats  i els braços mig decaiguts , model ioga.
Com que mai li havien agradat les ulleres de  sol  i aquest  picava de valent, de tant en tant havia de tombar el cap a un costat, com si l´hagués palmat tallant-se les benes. D´aquí l, al.lusió suïcida.
 Segurament  hi havien més detractors que partidaris, potser  la majoria el  creia indigne  d´estar sentat  al Passeig de Gràcia  ,amb tanta Ray Ban, moreno dels de  raïm i arrecades iphone  ,  però el Sr Jinks  en passava un ou. El dia anterior   la seva  “face”  havia  sigut el camp de  batalla entre  els fogots de les menopàusiques,  els pebrots xungos del Padrón  i la setena  companyia  muntada de l´exèrcit de Lucifer.  El que podien pensar els  altres  se li  enfotia. Si el metge havia  dit sol, sol tindria.-
En aquestes  , entre l´escalforeta primaveral, l´inici de la digestió i la merda d´aigua  xirri amb subtítols  de cafeïna ( que  purga més que  espavila) , el nostre amic  va entrar en fase catatònica de pre-somnolència, aquella en la  que  un es va dient a si mateix, ui que em dormo, que em dormo, que em dormooooooo i PAF!!!,  la poca consciència que  et queda et pessiga els collons  i et fa fotre un bot sobressaltat, més propi dels espasmes  que de les  sorpreses.
El Sr Jinks  es  va reincorporar  entre avergonyit , marejat  i mig zombi intentant dissimular el que  podia tornant a remenar per enèssima  vegada el ditxós cafè .
Al seu davant, tres cacatues de  gairebé  trenta, dues emperifolladles de coloret  i una altra de hippy impostat  per donar el  cante, però totes  amb braçalets tintinejants ( com vaques desorientades sense  pastor ), reien i es reien del pobre recent llevat. Eren pèssimes  actrius i la pantomima de conversa que van iniciar quan  el Sr Jinks les va mirar, no va colar.
Ofès i dolgut, més amb ell mateix que amb aquelles idiotes , va fer una reflexió en silenci. L´únic motiu pel qual us  he fet perdre els tres minuts que heu trigat  en arribar  fins  aquí:
Què hi ha més enllà d´aquest episodi desafortunat? Donç princeses, darrera d´això hi ha un home que tot i no haver passat pels millors moments de la seva vida té moltes ganes de riure´s d´ell mateix i fer-vos  riure una mica a vosaltres( mentiu-me i dieu-me que  si)  . Com veieu amb en Jinks és imposible  avorrir-se.  I a totes les cacatues que  trobeu  pels vostres  camins, QUE…LES….BOMBIN!!!!!

No hay comentarios:

Publicar un comentario