Aquesta i Bobby Jean són les cançons que més m´emocionen del Born in the USA.
El Boss l´ha recuperat per aquesta nova gira amb una versió molt semblant a la que tot seguit us poso.
La crisi econòmica fa que totes les relacions siguin molt més fràgils. Estic preparant un escrit que parla precisament d´això, però crec que em queden encara un parell d´inspirats trens(que no són tots) per acabar-lo.
Fins aleshores tornem a recordar aquesta passada de cançó.
Pensar és el camí inevitable per arribar a entendre.
Encara que ens ho sembli no estem tan bojos i gairebé totes les conductes són comprensibles
La comprensió aleshores es converteix en la base del respecte.
Aquesta conclusió però et torna vulnerable davant dels altres, els que no entenen, els que actuen de manera impune i que no tenen les paraules "reflexió" i "auto-crítica" en el seu vocabulari.
Et poden fer molt mal....
Però també és veritat que "entendre" comporta la serenor, la dignitat, el saber gestionar el dolor i saber gaudir en la seva màxima expressió de totes les coses bones que et passen
Evidentment la referència a la "mama" és una metàfora a l´amor més important que hi ha....
M´agraden les coses petites, els grups petits que van fent coses grans sense remor, que volen un públic fidel però al que puguin reconèixer i parlar-li de tu a tu prenent una cervesa després del concert.
Hi ha vegades que les cançons claven el teu estat d´ànim.
Avui, quan baixava en el tren venia rient tot sol. Una altra vegada el sonat de Calella....
Me´n recordava del ridícul tan espantós que havia fet pel matí a la classe de ball del Dir... Patós, mig marejat de donar voltetes i saltironets, sempre en contra direcció....
No he atropellat a ningú per punyetera casualitat.
La veritat és que les meves companyes de sala han estat excessivament benèvoles amb mi.
Però ningú em pot discutir que m´ho he passat teta. Riure´s d´un mateix és un esport saníssim, i avui he fet el màster cum laude...
Completat per fi el cercle ara és hora de passar-s´ho bé i fer-ho passar bé als que s´ho mereixen. Aquest cap de setmana tinc un objectiu secret....
Donç bé. Sonava aquesta i , com un ninot ballarí en un cotxe dels setanta, venia cap a casa assentint i corroborant totes i cadascuna de les frases del LLeó de Belfast. Totes, fil per randa, sense deixar-me´n ni una.
Que tingueu un magnífic finde ( ens trobem dilluns amb el Mama you´ve been on my mind del Dylan)
DIES COM AQUEST
( Days like This- Van Morrison)
No sempre estarà plovent. Hi hauran dies com aquest.
Quan no hi hagi ningú que s´estigui queixant...Hi hauran dies com aquest.
Quan tot es posa al seu lloc com encertar amb l´endoll.
Bé, la meva mare em deia: Hi hauran dies com aquest...
Quan no tinguis que amoinar-te per res. Hi hauran dies com aquest.
Quan ningú va amb presses. Hi hauran dies com aquest.
Quan no siguis traït pel vell petó de Judes.
Bé, la meva mare em deia: Hi hauran dies com aquest.
Quan no necessites cap resposta. Hi hauran dies com aquest.
Quan no has de trobar-te amb cap oportunista. Hi hauran dies com aquest.
Quan totes les peces del puzzle sembla que comencen a encaixar.
Aleshores he de recordar que hi hauran dies com aquest....
Quan tothom et va de cara i no t´enreden.
Quan no tens cap aprofitat de qui rebre les patades.
Quan a ningú l´importa un rave la forma en que vius la teva vida.
Aleshores hauré de recordar: Hi hauran dies com aquest.
Quan ningú es cola en els meus somnis. Hi hauran dies com aquest.
Quan la gent enten tot el que dic. Hi hauran dies com aquest.
Quan fas saber els canvis de com són les coses.
Hi hauran dies com aquest.
Bé, la meva mare em deia: Hi hauran dies com aquest...
Estic molt i molt content.- És veritat que el bloc ja ha superat les 15.000 visites però això no és una fita important.
Amb el llibre he conegut a gent nova, gent a la que ja li coneixia el nom i potser els aspectes menys interessants de les seves vides. A poc a poc els començo a conèixer de veritat, a partir de l´afecte. La porta ja s´ha obert i les perspectives són fantàstiques. Les converses no seran mai més fredes...
M´agraden les coses petites que s´amunteguen l´una sobre de l´altra per anar fent pila, sense fer remor, amb la discreció pròpia dels que s´equivoquen, els que , quan hi ha alguna cosa espatllada l´intenten arreglar; que quan en trenquen alguna es disculpen, els que estan oberts als canvis i a les influències de gent diferent, admetre que n´hi han de millors. Despitregar-nos a camp obert.
I ara una cançó, també petita.. INtrascendent? No, para nada.....
Winterpills- Immortal
Vinga! vine amb mi, vine amb mi. Esticcansada d´aquesta cara humana.
Vinga! vine amb mi, vine amb mi. Tinc cartes de l´espai exterior.
Tu vas néixer inmortal i també moriràs inmortal.
Quan tornis aaquestacasa, joja hauré marxat.
Vinga! vine amb mi, vine amb mi. Esticcansada d´aquest lloc humà.
Vinga! vine amb mi, vine amb mi. Et trobo a faltar cada cop que passes.
Va arribar esbufegant, descabellat, tort,nicotínic,amb les mans a la cinturai amb els batecs més apurats que undirigentgrec o un elefant davant un borbó
No sé què es deuria pensar aquella tarada. La reverència del Sr Jinksno erani submissa nicomplaent . Només es tractava defer més curt el camí de l´ aire cap als pulmons.
Suposo que el risc d´ infart era idèntic, però posant el seu cosen angle recte i perpendiculars els ulls al terra, a la seva manera feia alguna cosa útil per evitar-lo.
Si prou feina tenia en evitar el ridícul de desmaiar-se per haver vist un borbó (.. ui ui, perdoneu: desmaiar-se per la hiper-ventil.lació exagerada) , podreu entendre queno va escoltar quanli va diren to gallinaci:Fas tard. On eres Jinks?
La veritat és que li feia vergonya admetre que s´ havia encantat intentant baixar.sealguna aplicació inútil pel mòbil , que havia fracassat com sempre , i que havia deixat passar un tren per no perdre cobertura.
Tampoc estava excessivament penedit, ni intrigat . Tenia aquella mena de curiositat que entreté però queno interessa.La capacitat dequealgú el pogués sorprendre quedava reduïda als bisbesi a les seves genials aportacions a la moral pública.
És el que té viure en un món paral.lel. Que tothom viu bé en el seu i és un intrúsen el dels altres . Com que gairebé ningú volia entrar en el seu, el tio era bàsica i estrictament feliç
A hores d´ ara en Jinks no pot precisar com anava vestidamés enllà de les tres peces, la que li cobria els pits, la que li amagava el cul i la quefeia que no caminés descalça.
Li agradava jugar apredir les converses però no a memoritzar combinacions tèxtils
Només volia entrar en aquell cafè i seure per recuperar-se.
Estava tan tranquil sabedorde queel motiu de laconferència, a la que estava educadament predisposat,no era ell.
Els idiotes són aquells que es creuen que són com els diuen que són . El Sr Jinks només sabia allò que no havia sigut mai, un objectiu per ningú.
Quan la bella taradavacomençar aparlar d´ un tal "Datos" primerli va venir a la imaginació quepotser, alguna vegada, haviatingut un nòviogrec. Que li explicaria que encara el recordava, sense entendre-li res,però amb la camisa blanca ben descordada.
El Sr Jinks havia oblidat que l´ emoció va més escassa que les piscines al Sahara i que el suposat iogurin hel.lènic no era res més que un conjunt de lletres i de números que s´ havien de protegir, si o si, costés el que costés , a preu de llei
Va acabar-se el cafè dient-li a tot quesi sense escoltar-la,distreient-seimaginant el borbó amb calça curta, caqui caqui, fusell en mà, pintat com es mereixia per el gran Goya.
Una cançó senzilla, un video molt original fet de retalls de paper
Un magnífic EP del cantautor d´Idaho.
6 cançons molt petites hiper recomanables: "Bringing on the darlings"
Signat: Jinks
lunes, 16 de abril de 2012
UN NOU INICI-PRADA XXVI
Després del llibre(el meu nen petit) i tot el seuenrenou, i després de les vacances deSetmana Santa, i el meu retorn a les Highlands, sento com si tot tornés a començar una altra vegada.
En Jinks , la Jane i el John han tornat a mi amb una força inusual.
Moltes gràcies a totspels comentaris favorables al llibre. Em feu avergonyir. No estic massa avessat a les lloances.
La tendresaamb laquel´heu rebut, independentment del seu contingut, per mi no té preu.
Gràciestambé als que nousha agradat per no haver-me dit res.
Ja he adequat elsmedistècnics pertornar aescriurealblog. Cada dia una mica. Aquest és el propòsit….
I també tornaPrada. Mai ha sortit d´aquí i mai sortirà.
A principis d´any va sortir al mercat un quàdruple Cd de versions de Dylan , Chimes of freedom, que celebrava els 50 anys d´Amnistia Internacional
D´entre les versions que més m´han cridat l´atenció, que aniré penjant seguidament, hi ha aquesta d´un grup del que no havia sentit a parlar mai: The Airborne Toxic Event......
La cançó és del tercer disc de Dylan "The Times They´re a-changing" i , com a curiositat, és l´única peça del Bob ( que jo recordi) que menciona , expressament a la Ciutat de Barcelona.
De fet, quan va venir a tocar al festival de la Guitarra de Sevilla l´any 1992, de les tres o quatre peces que va tocar, una era aquesta....
Un gest? o simplement perque li donava la gana?
No ho sé. La veritat però és que des de que tinc 15 anys és de les cançons que més m´agraden del vell.
Potser sigui per la seva senzillesa, potser per la serenor, la manca de tragèdia i aquella actitud tan seva de no deixar mai de ser ( a la seva manera ) just i generós, de no torturar-se amb coses sobre les que no pot actuar ni decidir.
Tota la resta només podria portar dolor . I això només està escrit pels massoques.
Hi han cançons que no saps ben be perquè t´atrapen.
Suposo que la màgia és, en certa manera, aquells sentits que no podem explicar.
Surten només a la nostra mirada. Tota la resta es queda dintre.
Sis dies a les Highlands donen per molt. No he escrit ni una línea però el meu cap s´ha omplert d´infinitat d´imatges, sensacions,apunts aleatoris,sense ordre ni discusió. De moment emmanillats però a punt, a punt de ser lliures.
No li donis pressa a res. Tots tornem allà on ens pertoca.
El passat 19 de març es van complir 50 anys de la publicació del primer disc oficial del Bob Dylan.
Era un disc de versions en el que només hi havien dues peces seves. Una d´elles "Song to Woody" en la que homenatjava al gran Guthrie escrivia: " L´última cosa que m´agradaria fer es dir que jo també he tingut un dur viatge"
Quan li van fer el concert del seu 30è aniversari al 1992 va acabar tot el concert amb aquesta cançó. Tota una declaració d´intencions, de reverència als seus mestres. Els bons no obliden mai les coses bones.
L´altre dia estava repassant el magnífic Bloc "Dies de Carretera" i hi vaig llegir un comentari respecte el disc " Blood on Tracks" de Dylan. Vaig tornar-lo a rellegir i em van venir unes ganes boges de traduir el If you see her say hello( Si la veus digue-li hola)
Del Dylan sempre se ha dit que era un esquerp i un malcarat. Jo no ho he pensat mai...
Hi ha gent que no necessita de l´altra gent, que amb el seu món interior ja en té prou i li sobra. Però quan algú, per algun motiu, se li cola dintre ,allà es queda, i el cuida, el recorda i sobretot el respecta,...
Quan acabi la seva carrera( aquest estiu l´esperem a Benicassim), segur que el Woody Guthrie estarà molt orgullós d´ell.
