Quan es va treure les ulleres el Leonard va pensar que
havia arribat fins on ell pretenia.- Enrere havien
quedat totes les solituts amb les que et castiga la lucidesa.
Va deixar-les sobre la taula amb lentitud tendra , silenciosament satisfeta
, sense l´arrogància de la victòria…
Ja no havia de demostrar-se res.
Si te les treus no em podràs veure bé, Leonard….
No podia explicar-li allò que li havia portat una vida. Disfrutar
només de la intenció de complaure´l, sentir-li la nerviosa impaciència , les
avergonyides ombres del pas del temps, la insuperable màgia de quan els
sentiments guanyen les pretensions.
El Leonard es va abandonar en una gratitud profunda. En mirar-la ella el va somriure.
La intimitat era tan poderosa que no va fer falta que ell li tornés a
repetir, com tantes vegades abans….
Brutal, Enric! Quan s'hi veu amb el cor no calen ulleres. Aquesta cançó em té el cor robat, hi ha una versió en català molt ben aconseguida (si la vols escoltar: http://gasion.bandcamp.com/track/com-hav-em-somiat-leonard-cohen). Bon diumenge, crac!
ResponderEliminarLes ulleres per amagar les avergonyides senyals que deixen les ombres al pas del temps
ResponderEliminarAquesta cançó sempre'ha semblat especialment "joiosa", ho és, vaja, potser és per això, perquè ja no calen ni ulleres... m'agrada molt.
ResponderEliminar