L´última actuació en viu que es va viure al xou de David Letterman va ser el Bob Dylan . Un Bob Dylan complidor que va fer una versió tremendament bella d´un clàssic del Frank Sinatra.
Fa temps que el Bob té la mirada que va cap a dins , cap el seu món ple de coses, ple d´històries però sense creure´s les llegendes.
Només un home, nocturn, que ja no necessita mostrar-se
Nocturn
El millor pseudònim de la llibertat és el silenci,
el silenci en el que
m´amago civilitzat,
esperant tranquil,
fingint misteris,
de volta de tot , però
enamorat.
La nit en la que tu i jo ho vàrem deixar
Hi havia
una lluna a l´espai,
però un núvol anava a la
deriva
per sobre del
seu rostre.
Em vas
donar un petó i vas seguir el
teu camí,
La nit en la que tu i
jo ho vàrem deixar
Vaig escoltar la cançó de les esferes
com un lament
menor a les meves orelles,
Ja no em quedava cap cor amb el que resar
La nit en la que tu i
jo ho vàrem deixar.
De forma suau travessava la foscor
L´udol d´un mussol en
el nostre cel,
Però la seva
cançó era trista,
Però ell no estava ,
ni de bon tros,
Més trist
que jo.
La lluna va
baixar.
Les estrelles
havien marxat
Però el sol no s´enlairava amb l´alba
No ens quedava res a
dir
La nit en la que tu i
jo ho vàrem deixar.
I la versió de la Diana
No hay comentarios:
Publicar un comentario