Comencem una nova sèrie de ficció.
De vegades, quan vaig en el tren, faig que l´ipod repeteixi vàries vegades alguna cançó que en aquells moments trobo suggeridora, em relaxa, m´excita o em diverteix. Depèn del moment i de l´estat d`ànim.
Ahir( sempre de tornada perque anant dormo com un nen) vaig provar a improvitzar, inventar-me relats curts amb tot allò que em transmetia aquella cançó i en dos dies n´he fet dos. Demà penjaré l´altre….
El resultat és molt curiós però m´agrada. És com un fill díscol que fuig de mi, que en aquell moment no és part de mi. Però és bo saber i acceptar que no hi ha res que sigui totalment nostre en absolut..
Una tarda amb Sílvia.
Ella sap que em dic Javier. Sóc un nom de la tarda, un de tants que fa que el temps li passi fins que el capvespre l´arreplegui, potser cansada, i deixi de ser tan seva .
Però és ara quan està magnífica, just ara, quan no necessita ningú que li digui. I si ho necessita no t´ho demana. I es calla.
Perque n´hi han que són el que volen els altres. N´hi han que només són si són reconeguts pels altres.
No hi ha cap bellesa que neixi del desaire ni de l´estúpida pretensió d´auto-suficiència. La bellesa sol néixer del silenci, del silenci que no molesta, que no pretén, que està sol amb si mateix, amb el sol massa íntim i amb les tempestes amagades. La bellesa és el silenci que la majoria ignora.
No m´agraden les conquestes. Sempre hi ha un que es defèn mentre l´altre ataca.
Bravo...
ResponderEliminar