Una mica de paranoia facial

Martí i Pol deia en un poema: "porto la tarda recolzada al braç". Doncs jo la porto molt i molt malament.

 Hi ha un  cabron d´ extraterrestre que es dedica a deixar  mapes a la meva cara en comptes de fer-ho en camps de blat com està manat, o com manen els americans, que pel cas és el  mateix.

Sota la meva orella esquerra hi trobem Àfrica, sense negres ni elefants.  Sort en tinc d´ en Juanca que està pel que té que estar un geni.... ¿Dónde estás elefantito.....?

En el meu coll estan totes Les Filipines. Quina cosa més tonta no? Les Filipines... no sé, no sé…

A banda i banda  de nàpia només hi han núvols; cúmuls i cirrus  . El canijo dels ulls saltons, a sobre, és un  grafitista innovador que fa mapes interactius. Si els grates.....plou....

Serà que m´ ha tocat l´ únic guiri planetari que és un ecologista excèntric ?

Totes aquestes preguntes i misteris em corprenen i em tenen profundament esparverat.

( comentari: Has vist mama que bé que parlo?. Veus com si que surts?)

És veritat que sóc poc rústic però em resisteixo a pensar que tot plegat és un càstig diví per la meva inoperància amb la natura. M´ agrada sentir un paisatge, no patejar-lo .

 De fet, la meva gama de verds té unes prioritats peculairs:

- el verd de les muntanyes,  papallones , floretes que piquen i mosquits en esquadró d´atac només el  faig servir una o dues vegades l´ any. I he de  reconèixer que  ho faig gairebé sempre   a iniciativa del Gerard B que  és el meu ideòleg i planificador oficial. Jo continuaré sempre essent un gandul de mena.

- El verd  de l´ enciam dos o  tres cops per setmana . I tot  perque algun il.luminat desdentat, ressentit i corrupte va fer un dictamen nutricional favorable.  Darrera d´aquest muntatge infame, que va denigrar a les grandissimes patates (fregides o al natural ) hi havia un tal Mòdena. I tothom sap com les gasten els de Nàpols….

-  L´ altre verd, el verd veritable, no el dels ulls (que és un defecte òptic dels romàntics), sino el verd verd, el que  més m, agrada...(nyam nyam.....)... cada  cop que Prada em deixa.

En fi… uf. Aquí em teniu altra vegada, en un tren de rodalies tornant a casa, això si,  sense perdre,m  perque ( a l´ igual que vaig dir un nefast dia a les Highlands) ja tenim  mapes…. Això si,  plantificats  en tot el careto.

I en el braç hi porto recolzada la primavera i totes les ganes que tinc de tocar.li el cul

Ho sento Miquel, la tarda que s´ espavili soleta que ja és prou gran.