The outsiders-Rem
L´altre dia estava prenent un cafè amb el Quim Costa, un dels meus millors amics de sempre i potser una de les persones que més sap de música de Catalunya.
Gran admirador de R.E.M. em comentava que en el passat Primavera Sound va estar conversant amb el mateix Mike Mills preguntant-li com portaven la separació.
El Mike li va contestar que ara estaven tranquils, que REM s´havia fet massa gran i necessitaven descansar.
Donç bé, vam estar parlant sobre quina era la millor traducció que podíem donar-li a "Outsiders".
La connotació " anti-sistema" era massa política pel significat de la cançó, així que vam escollir "inadaptats" com a concepte ampli, més emocional que social.
Gaudiu d´aquesta meravella. Una de les millors cançons dels d´Athens.
Els inadaptats.
Em vas portar al restaurant on ens vam trobar per primer cop.
Vas estabornir-me amb el que anaves a dir,
com si obrissis el meu cap amb una palanca.
Vaig quedar atrapat en el aquell tic-toc del rellotge
quan em vas explicar allò que tu sabies.
Perdut en aquell moment, el dia que la música es va parar.
Jo sí que et recordo.
Dibuixant pautes amb una forquilla sobre les estovalles
prometent un canvi radical d´actitud.
A on ens porta això? M´espanten les tormentes.
Els inadaptats s´estan reunint. Un nou dia ha nascut.
Vaig intentar explicar-te que jo no tenia por.
Em vas mirar. La meva cara t´ho deia tot.
Estic amb tu o estic contra teu?
Jo no crec que sigui així de simple,
estem perduts en remordiments.
Ara estic intentar recordar què sentia quan la música va parar.
Quan tu em vas dir allò que sabies.
Perdut en aquell moment, el dia que la música va parar.
Jo sí que et recordo.
Dibuixant pautes amb una forquilla sobre les estovalles
prometent un canvi radical d´actitud.
A on ens porta això? M´espanten les tormentes.
Els inadaptats s´estan reunint. Un nou dia ha nascut
Un home marxa quan cada muscle del seu cos li demana quedar-se.
Quants ahirs?... cadascun d´ells ens pesa molt...
Qui diu que els canvis poden arribar?
Qui ens diu a què podem dir " casa nostra"?
Jo sé que pots veure a través de mi.
La meva lluminositat desapareix...
La foscor em proporciona un antídot.
No estic espantat.
Això és només un detall tècnic, una debilitat, una realitat.
Oh! Ara és hora de respirar, és hora de creure en alguna cosa,
Deixa-ho córrer i ves-te´n cap el mar.
Ells no ho ensenyen. No saben què vols dir.
Ells no ho entenen. No saben què vols dir.
Ells no entenen res.
Vull cridar, vull respirar una altra vegada,
vull somiar,
vull repetir una frase del Martin Luther King.
Jo no estic espantat.
Jo no tinc por.
Quatre versos
A la pregunta: què som?
no et donis tant temps.
Defensar-te de qui sóc
és oblidar-te de qui ets.
M'agrada la traducció i les músiques, però si em permets, avui, em quedaré amb els teus "quatre per dos" versos.
ResponderEliminarPerquè sí, perquè m'agraden els poemes d'amor, perquè el primer m'ha fet rumiar força... pot tenir molts significats, però jo hi veig una paradoxa bellíssima... en la qual m'hi reconec.
I per què ens deu agradar tant reconèixer-nos en un poema que ens és ben aliè i del qual no som autors ni destinataris? A mi m'agrada molt. :)
També m'agraden perquè estic segura que de l'altre costat, en algun lloc, hi ha dos ulls riallers i emocionats que et llegeixen.
Una abraçada, Enric.
Han sortit molt rapids. I em posa molt content que t´agradin.
EliminarEm costa molt fer abstraccions; per escriure necessito un destinatari, de vegades imaginat, de vegades no.
El primer es una invitacio a deixar-se anar per no perdre's un munt de coses bones encara que estiguin limitades a moments
El segon es una afirmacio:sentir es millor que dir.
Gracies Carme, de veritat.
Sentir és millor que dir... no et diré pas que no! :)
EliminarPerò sentir i dir el que sents... tot a la vegada... no té preu! Jo ho he dit molts cops, sóc una addicta a les paraules. M'agraden tant que em fan gaudir el doble de cada moment bonic!
No se si et passa, però de vegades creus que el que escrius no ha fet justicia al que sents, que allò que vols transmetre queda una mica coix.
EliminarNo obstant és veritat, quan tens el sentiment d´haver-ho conseguit és gairebé orgiàstic.
Petons Carme
Qui són realment els inadaptats?
ResponderEliminarEls que senten el món, els que el viuen, els que entenen que és de tots?
Aferradeta sentida!
Mira, avui tenia un dinar familiar i a la tele posaven concursos xorres i nomes deien que parides...i m´he dit: raro Bague, ets un coi de raro....gracies a Deu!!!!!
EliminarSer inadaptat és bo per ser artista.
ResponderEliminarA mi també m'agraden molt els teus dos poemes de quatre versos, sobretot l'últim.
Tens tota la rao...llegeixo els vostres blocs i penso... mira que es dificil fer aixo... i apenes unes poques desenes de persones ho admiren.
ResponderEliminarEn canvi , a un histeric i histrionic noiet d´ Almeria que nomes sap donar tombarelles el segueixen milions de persones-
Alguna cosa no funciona...
A mi l'últim poema de quatre, m'ha captivat. Sembla tan senzill i és alhora tan complicat arribar a aquesta reflexió. Aquí, als blocs, crec que som tots inadaptats d'alguna manera o altra. Diuen que els bojos es reconeixen quan es troben, no?! Doncs els inadaptats, igual. Bon dia, Mestre!!
ResponderEliminarBon dia Sra premiada...
ResponderEliminarEs veritat que hi han poemes que semblen facils i no ho son gens.
Inadaptats nosaltres? segur i sortosament que si....
Ptns
Sempre hem estat inadaptats. Pel sol fet d'estimar la llengua i intentar emocionar. Pel fet de voler comprendre què significa poesia, bellesa, cançó, art.
ResponderEliminarMagnífiques perles poètiques, engastades en fil d'acer. Petons.
Tenia moltissimes ganes de traduir aquesta cançó. La trobo sentida, acurada, molt íntima. El Michael Stipe és un gran lletrista.
EliminarPetons
Sóc tímid, Enric. I no t'ho diré gaires vegades. Però sí: en gaudeixo molt, del teu blog, perquè ajunta dues coses, música i poesia, que a mi m'agraden molt.
ResponderEliminarEl sentiment és recíproc. Em sento afortunat de poder aprendre coses noves cada cop que us llegeixo a tots vosaltres.
EliminarUNa gran encaixada company....
Sí Enric, Crec que dir-ho és sentir-ho i sentir-ho dir-ho i de vegades quan fem una de les dues coses oblidem l'altra per la seua clara reciprocitat. Ací la meua versió. Moltes gràcies-
ResponderEliminarEn dir t'estime
surt la música al vers;
s'eixorda el gest.
Avui et llegia i una mica anava del mateix... no cal dir res quan ho ets tot...
Eliminarmolt ben aconseguit el poema... m´agrada molt com escrius.