Estimada Heather:
Potser si que és veritat
que em poso massa sentimental quan penso en tu. No et tinc per massa pretenciosa així que
, sincerament , no crec que et sentis
especialment orgullosa del meu desastre.
Definitivament sóc una pàgina abandonada
enrera en algun coi de cafè ple de
cadires velles, moquetes de gust horrorós i música
desfassada. Sempre fa molt fred a Toronto.
Saps nena? Haurien de crucificar als
disc-joqueis que ens torturen amb la música dels vuitanta i dels noranta.
Aquella tarda en la que em vas deixar sonava el “Sultans of Swing” . No t´enfadis si et dic que en aquell moment vaig
pensar més en que
un cafè, un croisant, una tarda freda , un hivern gris i Toronto, no peguen ni
amb cola amb els Dire Straits . En aquell instant,
que tu em deixessis era anecdòtic.
Els “deixadors” sou un especímen estrany,
els reis dels imperis buits, els
mariscals suprems sense excèrcit, els liders solitaris dels altres cors, uns incompresos diries…
Però en aquella tarda, al cafè Kapuskasing , va iniciar-se alguna cosa
diferent. La meva vida
ha continuat siguent una autèntica
merda, insatisfet, paranoic i una mica bi-polar , amb més intermitències que l´electricitat a Nigèria.
Estic sentat en aquella mateixa cadira
ronyosa escrivint-te una carta
que penjaré en un bloc que m,he fet per
entretenir-me-. No te l´enviaré perque no sóc de rellegir històries. Tu t´ho perds.
Hi han dues dones que m´estan
mirant. M´he aprimat i sempre crida l´atenció veure
algu que no està trastejant un mòbil.
Si tenen sort i aposten per mi les
enseyaré a que no tot es concentra en ser un bon amant.
Que es molt millor
saber distreure, motivar, ser tendre, tenir conversa i un sentit bo i mesurat del risc, no pensar
gairebé res en el passat, i sobretot convèncer
de que no tot es va acabar en els noranta, quan em vas deixar,
una tarda, grisa i freda, a Toronto.
No hay comentarios:
Publicar un comentario