sábado, 16 de noviembre de 2013

Cartes a Heather (I)

(I)

Estimada Heather:

Potser  si que és  veritat  que em poso  massa  sentimental quan penso en  tu. No et tinc per massa pretenciosa així que , sincerament , no crec  que et sentis especialment orgullosa del meu desastre.

Definitivament sóc una pàgina abandonada  enrera en algun coi  de cafè   ple de cadires velles, moquetes de gust horrorós  i música  desfassada.  Sempre  fa molt fred a Toronto.

Saps nena? Haurien de  crucificar als disc-joqueis que ens torturen amb la música dels  vuitanta i dels  noranta.  Aquella  tarda en la que em  vas deixar sonava el “Sultans  of Swing” . No t´enfadis  si et dic que en aquell moment vaig pensar  més  en  que un cafè, un croisant, una tarda freda , un hivern gris i Toronto, no peguen ni amb cola  amb  els Dire Straits . En aquell instant, que  tu em deixessis era anecdòtic.

Els “deixadors” sou un especímen estrany, els  reis dels imperis buits, els mariscals suprems sense excèrcit, els liders solitaris dels  altres cors, uns incompresos diries…

Però en aquella  tarda, al cafè  Kapuskasing , va iniciar-se alguna cosa diferent.  La meva  vida  ha continuat siguent una  autèntica merda, insatisfet, paranoic i una mica bi-polar ,  amb més intermitències  que l´electricitat a Nigèria.

Estic sentat en aquella  mateixa  cadira  ronyosa escrivint-te una  carta que penjaré en un bloc que m,he fet  per entretenir-me-. No te l´enviaré perque no sóc de  rellegir històries. Tu t´ho perds.


Hi han  dues dones que m´estan mirant. M´he aprimat i sempre  crida l´atenció  veure  algu que  no està trastejant un mòbil. Si tenen  sort i aposten per mi les enseyaré a que no tot es concentra en ser un bon amant. 

Que es molt millor saber distreure, motivar, ser tendre, tenir conversa  i un sentit bo i mesurat del risc, no pensar gairebé res en el passat, i  sobretot convèncer de que no tot es  va  acabar en els noranta, quan em vas deixar, una tarda, grisa  i freda, a Toronto.


No hay comentarios:

Publicar un comentario