PRADA XIX

Carta d´amor a una desconeguda.

Bona tarda estimada:

Rellegint a Stefan Zweig ha sortit el teu nom, el teu nom que mai  ha sortit de dintre, i que mai ha estat enfora.  Desvetllar com et dius és reduir-te entre lletres . I tu ets molt més que tot això

Primer ha parlat ell , discretament penedit de l´oblit  que el va portar a  escriure´t, a tu, desconeguda sense nom, el nom que tots portem dintre.

Gairebé fa un segle i encara et recorda, el teu nom i tu, i tot el que  significa-

I  m´ha deixat que  l´acompanyi , sabedor de que és la manera  de reivindicar-te única i eterna, en cada lletra que s´enganxa  amb una altra  i allà es queden per sempre.  Totes les altres coses se´n van

L´Stefan m´ha mirat als ulls, als ulls profunds que tots portem dintre, i  m´ha dit: l´oblit se´n porta tot el que hem dit, però no podem permetre que se´n porti tot el que sentíem.

Qualsevol emoció que sublevi els sentits ha de quedar-se escrita, quieta, orgullosament  indestructible.

Però ens ho poses difícil.  Ni tan sols aproximar-nos al teu amor  es pot descriure.

Després  he parlat jo i li he explicat que vas ser tu la que  va apostar per mi sense saber quin premi podía oferir-te. Que em vas estimar  tu primer. Que vas ser tu , desconeguda, la que es va voler posar dintre.

Qui s´entrega sempre perd , i si ho fas  per un altre és  valentía. Tan sols esperes que  potser faran el mateix, però donar després de  rebre no és segur, només és possible.

I vas cuidar-me descuidant-te i encara  ho segueixes fent en les paraules que no parles.

A l´Stefan i a mi només ens  queda  escriure´t. I  si algú  ens llegeix algun dia es preguntarà, encuriosit: Quin va ser el teu nom, desconeguda?

Però aquesta carta  acaba aquí. No hi ha cap resposta pels que busquen. Perque la resposta ets tu , tu només, la que mai vam deixar sortir de dintre.