Prada II-2

Diumenge a la tarda. Plou.

Els grisos s´estavellen contra la finestra en un estrany sense temps.

Amb mi està Silvio Rodriguez. La seva serenor és greu, intensa.

Surtis com surtis, petit poema, sigues sempre benvingut.

Prada II-2

Deixa´m els ulls sostinguts

en aquest marge incert

d´ imperis tossuts,

el fràgil desconcert.

La bellesa és un mur

construit de tots els cels,

tots els  resistents caiguts,

tots els com sense per què.

Deixa´m els ulls sostinguts!

Han de caure en aquest vers

per dir-los qui ets tu:

El silenci, desfet de mel.

Per les meves poetesses

De vegades hom tracta la poesia amb excessiva banalitat.
No tota és bona, cert, però cadascuna d´elles es mereix , com a mínim, un silenci respectuós.
Perque un poema és l´explosió d´un cor apretat, i a un cor no se´l jutja.
Mil.lers de direccions. Cap adreça concreta.

L´altre dia el meu amic Xose-Senen em recomanava que escoltés una versió que corria pel youtube d´un poema recitat en anglès de l´Anne Sexton amb música del Peter Gabriel. No l´he trobada però si que conec la cançó que el fundador de Genesis li va dedicar a la poeta suïcida: Mercy Street. El carrer de la Misericòrdia ( quina paraula més bonica!).

Aquest post és per totes les poeteses que conec: Helena, Carme, Glòria, LLuna, Montse, Galionar( i perdoneu-me si me´n deixo alguna). Hi ha  gent que no s´ho creu, però escriure com ho feu vosaltres és molt, molt difícil.

Diuen que són paraules ..... ja.

Palabras( Anne Sexton)

Ten cuidado con las palabras,

incluso con aquellas milagrosas.

Para las milagrosas hacemos lo mejor posible,

a veces se enjambran como insectos

y dejan no una picadura sino un beso.

Pueden ser tan buenas como los dedos.

Pueden ser tan confiables como la roca

sobre la que apoyas tu trasero.

Pero también pueden ser tanto margaritas como moratones.

-

Aún así, estoy enamorada de las palabras.

Son palomas que caen del techo.

Son seis naranjas sagradas posadas en mi regazo.

Son los árboles, las piernas del verano,

y el sol, su apasionado rostro.

-

Aún así, me fallan a menudo.

Tengo tanto de lo que quiero decir,

tantas historias, imágenes, proverbios, etc.

Pero las palabras no son lo suficientemente buenas,

las equivocadas me besan.

A veces vuelo como un águila,

pero con las alas de un gorrión.

-

Pero intento tener cuidado

y de ser suave con ellas.

Las palabras y los huevos deben ser tratados con cuidado.

Una vez rotos,

son cosas imposibles de reparar.

Uppps.... calla... sembla que l´he trobada!!!!

Steve Earle-Every part of me

Porto  dies sense acostar-me a la  tablet. Massa  feina.

El tren és un llit incòmode , un inadaptat que va i ve sense  fugir de res ni de ningú, atentament localitzable però alhora un solitari, un vagabund, potser un fugitiu

Ahir  estava tan  cansat que amb les mans  just on les  tinc ara vaig  partir al  mar. Els  somnis no  tenien cobertura.

Amb aquell últim  punt de consciència vaig sincronitzar l´ipod perque repetís  una  i altra vegada aquesta  cançó.

Si em dormia, que  ho fes estimant, que és com millor es poden acabar les coses.

Ja se  que us he posat l´Every Part of Me del Steve Earle un parell de  vegades, però m´és exactament igual.

Feu-me  cas  i guardeu-la en un lloc  privilegiat a les vostres  vides.

Treieu-la quan us demani  sortir. Com els bons, no us demanarà res a  canvi.

Que tingueun un  gran, gran, gran cap de setmana.

From rodalies: Enric

CADA PART DE MI

( Every part of me- Steve Earle)

T´estimo amb tot el meu cor,

amb tota la meva ànima, amb cada part de mi .

És tot el que puc fer per delimitar

on acabes tu i on començo jo, ja veus.

He viscut molt de temps amb les meves penalitats

Vaig deixar un rastre de llàgrimes darrera meu,

em vaig enamorar moltes vegades

però mai vaig pensar que aquesta amabilitat

podria trobar-me

T´estimo amb tot el que tinc,

amb tota la meva debilitat,

amb tota la meva força.

No puc prometre res excepte

que el meu últim sospir portarà el teu nom

I quan jo ja no hi sigui ells cantaran una cançó

d´un idiota solitari que va vagar pel món i va tornar
però que al final la va trobar.

T´estimo amb tot el meu cor,

amb tota la meva ànima, amb cada part de mi .

Donaré voltes per tot l´univers fins el final

I aleshores em preguntaré

Si hauríem de tenir una altra oportunitat.

Podria mantenir aquest ball per sempre

a sota d´una doble lluna amb les estrelles

que enlluernen el cel i brillen

allà on estàs tu?

Perque t´estimo amb tot el meu cor,

amb tota la meva ànima,

amb cada part de mi .

Per molts anys Roser!

Avui en fas...... bé, un número que  acaba en "0"  i comença per un número "primo".
I no dic primer perque les mames no sou les primeres en res que no sigui pencar.
Però si que t´ha tocat fer moltes  vegades "el primo", per principis, per convicció, perque  si no ho feies tu no ho feia ningú.
No saps com m´ha alegrat  llegir l´ emoció de les  teves paraules  recordant la festa  sorpresa que et van donar els teus fills i els fills dels fills.
I quan  hem parlat per telèfon m´has fet veure allò que  ja sabia: que els bons de  veritat es conformen amb  poca cosa.
Ara t´enviaré un guassà per dir-te que t´he penjat això en el bloc. Perque em dona la gana, perque t´ho mereixes, perque  sempre seràs la meva segona mama.
Un petó dels que fan soroll

Psstt... Sé que t´agrada aquesta cançó... te la deixo traduïda perque no se fer el francès(  i que  quedi clar que mai l´aprendré jejeje)

Reitero petons guapissima

Poseu-li vosaltres el títol

Lúcid com mai.

No puc donar-vos

pista en aquesta

aparent sobèrbia.

Qui diu que fa

boca verí

en el seu

propòsit.

I jo no estic 

aquí per mi.

per qui?

no us importa.

De tots els silencis

imaginables

he escollit

el seu.

Trellick Tower-Emmy The great

Aquest matí… he començat a traduir aquesta cançó que m´ha gronxat  en els trossos en els que em dormía  i  que m´ha acompanyat en els trossos  on encara  alguna part de mi estava desperta- Eren quarts de sis del mati. Rodalies Renfe.

A vosaltres no ho sé, però a mi  aquesta  cançó m´emociona, perque amb molt poca cosa, si es fa ben feta de  veritat, ja n´hi ha prou.

A disfrutar-la!

TRELLICK TOWER

Et  vas  impulsar tu mateix als braços de Déu

i de  Crist, i dels  Àngels.

Ara tu estàs  per sobre de tota aquella  gent

que acostumaves a dir que eren iguals que tu.

Jo em quedaré  darrera i viuré aquesta vida.

Em vas deixar com un simple testimoni.

Qui pot recollir la  teva  empresa i  fer constar

que algú va  viure aquí, a l´ombra de la torre Trellick?

En aquells dies que vam viure tan dolçament,

quan alguna cosa sagrada acostumava  a estimar-me,

quan alguna cosa sagrada acostumava a  tocar-me.

Aleshores ell  va escoltar una veu que jo

no vaig poder escoltar, i ara ha  marxat

on la  veu el va  enviar.

I ara reso perque aquest dolor se´n vagi

mentre ell  espera la seva ascensió als cels.

Ara estic resant però  encara no hi ha cap canvi,

Tu estàs allà dalt, a la Torre Trellick,

Treu el cap i quan em deixis

em passaré la vida intentant trepar fins a tu,

I resaré  fins que els meus genolls no es dobleguin

resant fins que les meves mans  no es tanquin

resant  fins que els meus dits brillin.

I tu, que t´has llençat a  tu mateix als braços de Déu

i de  Crist, i dels  Àngels

ara sóc jo la que  camino per casa nostra

com si la nostra separació la  fes sagrada.

M´he enterrat en els llibres que et vas deixar

Els tracto com si fossin antiguitats.

I penso que les reliquies  tenen  nostàlgia

D´aquell sant que sabia respirar.

Elles troben a  faltar aquella cosa

Que les  va fer canviar.

Jo mateixa sóc una reliquia i tu estàs a dalt de  tot.

Ets tan alt com la torre Trellick.

Treu el cap i quan em deixis

em passaré la vida intentant trepar fins a tu,

I resaré  fins que els meus genolls no es dobleguin

resant fins que les meves mans  no es tanquin

resant  fins que els meus dits brillin.

I a l´ombra de la Torre Trellick

M´he passat una  estona  intentant guardar-te

I dient a la que  gent que passava:

Ei! Alguna cosa  sagrada acostumava a viure aquí.

I ara sóc una reliquia d´un amor que  ha marxat,

Agenollant-me  per arribar fins el cel

I continuaré resant  fins que els llaços es desfacin

Resant però  no sé per què.

I continuaré resant  fins que els llaços es desfacin

Resant però  no sé per què.

I resaré  fins que el llenguatge desapareixi

Resant perque tu estàs molt amunt.

Puc passar la meva  vida intentant trepar fins a tu?

La setmana del Sr Jinks

Bé nois( i nenes), aquesta setmana vull recuperar el meu amic Jinks de l´ostracisme

Si esteu tristos, o avorrits, o retallats en  general, o esteu tan zumbats que només penseu en la feina ,  aquí venen un parell de minutets fair-play que, si no us fan riure,  com a mínim no us faran agafar la katana.

I si l´agafeu que sigui per perseguir-me a mi ( us cardeu perque no em pilleu fixe) jejejeje( i no hehehe)

Ah.. i  els propers llençaments  ja tenen  títol, però no en tinc ni puta idea de res mes. Seran: “El Sr Jinks i el lloro Jambalaya” i “ El Sr Jinks amb el japo deprimit”

Aquest relat és una breu introducció

La setmana del Sr Jinks.-

En el meu mural, que no és del Media-market encara que  jo sigui tonto, he posat al Sr Jinks enganxat amb aquelles xinxetes modernes que tenen forma de pitorro.

 N´ hi he posat una lila a l´entrada dreta i una mandarina a l´ entrada esquerra, entre arrugues i plecs,   com un topògraf agafant les mides del Mojave.

Em retiro mig metre enrere, alguns dirien que per agafar perspectiva de l´ obra, però ho faig per focalitzar i convertir un empastifat de boira de colors en alguna cosa semblant a una foto.

Me les faig d'artista i reculo a la babalà. Quan m´ adono que estic fent l´ idiota enquadrant  al vent com un hortera, em dic :prou Bagué, que més enllà desfocalitzes.

Però en el més enllà trobo una puta xinxeta pitorro trempada que es tira  al meu peu descalç d´ artista amb la força de trenta viagres desnutrides.

M´ arronso a la pota coixa, busco un punt d´ equilibri, no el trobo, el perdo, em giro i enclasto el meu colze contra una  cantonera de marbre de caca-rara.

Torno a encongir-me. Ara sóc contorsionista. Canvio de trajecte  com gavina pepera. Amb l´ unica pota llarga de les tres que tinc  començo a patinar  amb la sabatilla  com improvitzat esquí. Sóc un artistaaaaaaaaa. De lloros a terra.

Atordit de vergonya, amb ganes de rematar-me abofetejant-me amb l´ altra sabatilla, em provo a veure si espatarrat encara focalitzo- I el veig allà com un marcianito amb somriure bleda post-coit.

Atzarós em musito: si, si, si  aquesta setmana tinc ganes de riure i et toca a tu  Jinks ser "el empleado del mes"(em fot un mal de collons el peu, el colze, la dignitat que em va parir i no tinc ganes de ser més enginyós).

Aixeco el cap i, desventurat,  em porto amb ràbia la mà al front, oblidant-me que hi tenia la sabatilla....

I dic: una foto , cabró, et vaig demanar una trista foto...

Mite´l  com riu el tòtil del Jinks amb una crispeta vermella, i dolça, com si portés una margarita  entre les dents.

De nou la Brandi

No m´agrada repetir-me però crec que aquesta peça val molt la pena.

Torna la  Brandi amb el seu “Pride and Joy”

Emociona.

ORGULL I ALEGRIA

Aquesta és l´hora del dia que no puc recordar.

Aquella mena de coses que es cobren el seu peatge.

A través dels anys, a través del temps,

a través dels somriures, a través del vi.

Considerant-ho tot , no va ser dolent,

en conjunt tampoc va ser bo

però a mi encara m´importa.

Aquest és el problema que tenen els dies,

Que no són prou llargs per preguntar:

Què és allò que mai  vas dir?

Tots els llibres que no vas llegir.

Em llenço a mi mateixa contra el vent

Amb l´esperança de que algú em reculli

I em pugui sostenir  altre cop.

On estàs ara?

Em deixes que m´esfonsi?

Em fas que plori per tu?

Et faig sentir orgullós?

M´entens  ara?

Sóc jo el teu orgull i la teva alegria?

I crec que  això és  cert.

Que no hi ha res  sagrat, res nou.

Ningú  et diu quan ha arribat l´hora,

no hi han advertiments, només senyals.

I tu saps que estàs  ben  sol,

ja no ets  cap nen

però encara estàs espantat.

Totes les  teves muntanyes s´han tornat roques,

tots els teus oceans s´han tornat  només  gotes.

Ells no són com t´havies pensat.

No pots pretendre ser allò que no ets,

La vida no és cap mirall.

No t´enredis en el teu passat

Com jo estic aprenent a no fer-ho.

DOS ANYS

Com deia una gran escriptora que conec: "va saber que el pou no era tan profund com semblava, li havia costat més cavar-lo que sortir-ne."(gran Sílvia)

El 15 de setembre de  2010 no hagués pogut dir-la, estava amb pic i pala en caiguda lliure. Em va sorprendre un sotrac  que va fer que esborrés de per vida una frase: a mi això no em pot passar.

Perque hi han coses que no es poden evitar, es posen dins teu sense haver-les convidat i et trobes com ells, com tots els que havies injustament jutjat, pretenciosament criticats sobre la base d´una suposada integritat.

De cop et trobaves a l´altra  banda, exiliat dels que  creies teus. Però em van donar la benviguda els dèbils, els pecadors, els folls.  I no em van retreure res.

Inconscientment conscient(gràcies Helena) vaig bolcar-me a escriure, simplement per poder recordar allò que pensava , sense floritures, sense emprar paraules que ningú usa, sense  exhibir-me, intentant arribar a la gran síntesi, a l´immensa  i brutal  força que tenen les paraules sentides.

Escoltava el Leonard a cau d´orella: ei nen, ningú et va dir que no érem tan forts. 

I no he deixat d´aprendre, però aquesta  vegada no de llibres, ni de  teories, ni de frases fetes. He après de les persones, de tota l´extensió que hi ha més enllà de la fredor, dels secrets que guarden, del que pensen i no diuen,  de la correcció, de la distància, de la banda d´on venia.

Ara estic enmig de molta gent que estimo i aprecio, però encara em ruboritzen els aplaudiments.

Perque de tant en  tant m´agrada tornar on em van acollir i poder-los tornar,humilment, una mica de la seva tendresa

I avui recomanem: BRANDI CARLILE

Aquesta noieta  ianqui nascuda l´any 1981 ja  ha tocat amb el Dave Matthews, el Josh Ritter i d´altres.

L´All Music Guide  ha puntuat cadascun dels seus quatre discs d´estudi amb un mínim de quatre estrelles sobre un màxim de cinc.

Aquesta setmana , com que no he tingut gens de  temps  per  escriure,  he fet un intensiu esportiu amb ella  i m´he empassat tota la seva discografía. 

Podria passar per una altra cantant massa ensucrada  però, dins del classicisme folk-rock, té un puntet de macarra i una guitarra potent que no dubta en treure-la quan cal.

Es va  fer més o menys famosa quan  una cançó seva “The story”  va  ser versionada a l´American idol ( versió Usa d´OT) i va  formar part de les bandes sonores d´Anatomia de Grey i més  recentment d´una peli que es diu “ The lucky one”.

Us en poso dues: aquesta de la que hem parlat traduïda al castellà i on, curiosament, surt la foto d´un ocellot que us sonarà i al que jo li  tinc una mania  terrible, i una  versió en  directe d´una  cançó del seu últim disc “Bear Creek “.

La nena no escriu gens malament. Apa donç, a disfrutar del  finde!

Àngels:un poema a partir d´una cançó de The XX

De vegades un poema neix d´una cançó, sense cap més pretexte ni intenció.

Àngels.

Continues sense voler cap nom,

i fas servir tot el cel

quan m´abraces.

No te´n queda cap tros

quan dónes

fins oblidar-te.

Tothom seguirà

en breus apunts

el seu propi

esquitx de tinta

Ja ho sé que no vols

però t´he deixat

un lloc on caure:

és aquí, aquí dintre.

Les dues versions

Aquesta setmana he començat a treballar. Ja ho portava prou malament quan ja des de dilluns sentia remor de pitades i tambors i cridòria que venien del carrer. Resulta que eren d' un grup d'aquests de plataforma contra els bancs que, segons em va dir el Notari, feia quinze dies que estaven davant de la sucursal de Caixa Penedes que tenim just al costat del despatx.el
Em molestaven, no em deixaven concentrar, i gairebé no podia seguir cap conversa telefònica, però com que se el que han fet els bancs , el respecte infinit que mereix qualsevol persona que ho està passant malament, i la llegitimitat de qualsevol protesta decent, donç el nen, calladet i  com diuen allende los mares, ajo y agua...
Ahir però  vaig poder parlar amb el director de la sucursal amb el que parlo sovint perque és corredor com jo. Preguntant-li sobre el tema em va comentar el següent: resulta que es tractava d' una reclamació d' un colombià que no havia pagat l' hipoteca però que ell a  aquell pis no hi vivia si no que el tenia llogat a un tercer, cobrava la renda i no pagava el préstec. Jo li vaig dir que em sorprenia la intensitat i insistència de les protestes. En el meu interior, tot i que l'esperit d' aquestes queixes quedava desvirtuat en el cas concret, admirava aquest esperit  de lluita. Vaig flipar mandonguilles quan el director em va dir que els crits, les pitades i la tamborinada les feia repetidament un Cd que tenien gravat a l´ ús. Després vaig poder comprovar que era veritat, que només protestaven un parell o tres i que tot el merder venia de dins un cotxe aparcat davant del Banc.
L'altra tema de conversa d' aquesta setmana és la manifestació que està prevista per la Diada. Em miraven molt malament quan deia que jo no hi aniria....No sé, sembla que si no hi vas no ets un bon patriota...en fi , passo. Sempre he anat sol i per lliure. Cada dia estic viatjant amunt i avall i un dia que tinc festa, i ho sento, el nen es queda a Calella.
A més a l ´última manifestació que hi va haver-hi, com que agafo el tren a PLaça Catalunya, quatre pirats van encendre un contenidor just quan passava jo i em vaig espantar molt. I em vaig espanar encara més quan un advocat de Barcelona molt conegut em va dir que aquests grups no només estaven perfectament organitzats si no que estaven pagats per un grup d' inversionistes. Es veu que està estadísticament comprovat que els aldarulls socials, com més grans i violents siguin fan que el dia següent, i automàticament, la borsa pateixi una davallada important, davallada on els inversors aprofitaran per  comprar i vendre immediatament s ´hagi restablert la normalitat.
Dylan deia que per viure fora de la LLei un havia de ser honest. El meu pare em deia que sempre havia d' escoltar les dues versions per poder formar.me una opinió de les coses.
Sóc com sóc i m'agrada anar sol sense fer massa cas al que  diuen  que està bé o no.
Només se que avui he quedat horroritzat quan  he llegit en el diari que varies desenes de persones havien estat fent cua a la fnac del Triangle per comprar el perfum que ha tret Lady Gaga que segons ella era una olor que semblava una barreja de semen i de sang.
Diuen que Déus se'ns presenta en petites coincidències i en aquell moment el nou disc del Bob deia: Ei tu, cabró, perquè estic obligat a respectar-te?

Escena en el bus

Tan a l'art com a l'amor , la tendresa és el que els dóna la força (Oscar Wilde)

Escena en el bus

Sempre portava a sobre alguna cosa sobre la què escriure. Potser n 'hi havia prou amb un núvol desconcertat , una estació a l'espera, qualsevol gest perdut.

Aquell dia no tenia calendari però va néixer predisposadament marcit. Pensava: quan les coses venen maldades sense cap motiu concret és millor no lluitar-les, només limita´t a no molestar.

Es va sentar en el bus que el portaria al Carmel, a una reunió important sense importància. La deixadesa del conductor l' irritava. Cada sotrac era més brusc, cada girada era més sobtada, com si no es poguéssin fer mai les coses d' una altra manera , com si no hagués mai res més que una sola voluntat.

A la noia del seu davant li van sacsejar el cafè fins tacar-li la camisa. Amb una mà aguantava el got de cartró amb dos dits regalimant-li encara gotes, va recolzar el colze a peu de finestra i es va posar l'altra mà al front com si tingués l´ intenció de pentinar-se lleugerament els cabells.

Ni ella ho va dir però tothom que la va veure ho va entendre: només em faltava això!

Va agafar la llibreta i aquella escena per fer quatre versos que li havien vingut a  sobre. Mai s´hi va pensar  gaire en els poemes. De fet no eren seus, però no sabia de què o de qui els  robava.

Quan va  arrencar el full van saltar guspires de l´espiral en una brevíssima pluja de confeti.

Ella ja estava  dreta quan li va atançar.  En una mà tenia encara el got i  l´altra aferrada a una barra de metall, grisa, freda i suada. No volia cap més espectacle i en el bus no hi havien escombraries.

Gentilment  va  declinar l´oferiment sense musitar cap paraula. El lladre ho va entendre, va guardar la llibreta i es  va tornar a perdre més enllà del vidre. Tenia  quatre parades per somiar.

Qualsevol hauria pogut trobar-se la pilota de paper però va fer-ho qui omple aquestes línees, en homenatge a totes les oportunitats perdudes.

I va llegir……

Com podria convèncer

la teva trista tristesa

de que ningú està tan sol

com a nosaltres ens sembla?

Mark Knopfler-PRIVATEERING

Avui toca només un post de música.

Aquest  any 2012 els grans vells de la música  han tret o treuran properament un nou disc.

A principis d´any va venir el del Leonard Cohen, una meravella. Va  seguir un disc molt decent del Bruce, un excel.lent( com no podia ser d´una altra manera ) Tom Waits i un disc revisionista de grans clàssics americans del Neil Young.

A aquests hem d´afegir un nou Cd  a l´octubre del Van Morrison( No plan B) i l´esperat Tempest del Bob Dylan que, segons  les crítiques americanes que he llegit, serà  un altre clàssic,  i van.......

Però avui , en el  tren, el primer dia de  feina, he escoltat  d´una tirada les  20  cançons del nou Cd d´un  altre jove escocès . I ho he fet tot d´una  perque no n´hi havia ni una de  fluixa.

Es nota la influència Dylan per tot arreu. De fet , van  estar  girant  junts l´any passat ( quin cartell Dylan i Knopfler....uf) i  tornaran a estar plegats aquesta  tardor. El Mark ha tornat enrera , a les  arrels, al blues pelat, al  gran folk i a les balades més properes al Brothers in Arms  que jo recordo.

De veritat, no us el perdeu. Ara us deixo dues  cançons, que no són necessàriament les millors perque només l´he escoltat una vegada, però que si que identifiquen els dos  estils que predominen el disc... Blues i balades bonissimes.....

Tots passen dels  60 i estan en una forma tremenda, perque  la classe, el saber estar, l´honestedat, creure amb el que dius i dir-ho,  les ganes de treballar, de compartir , en  definitiva, la definició exacta de bellesa no té ni tindrà mai edat. Afortunadament.


La balada

EL Blues

Una simple frase

Avui llegia a la Vanguàrdia aquesta frase  del cardenal Martini, traspassat aquest divendres. No sóc gens de missa però si que sóc devot de la gent que té la intel.ligència que prové del sentit comú.

" Senyor, dóna sempre al teu poble pastors que agitin la falsa pau de les consciències"