La setmana del Sr Jinks

Bé nois( i nenes), aquesta setmana vull recuperar el meu amic Jinks de l´ostracisme

Si esteu tristos, o avorrits, o retallats en  general, o esteu tan zumbats que només penseu en la feina ,  aquí venen un parell de minutets fair-play que, si no us fan riure,  com a mínim no us faran agafar la katana.

I si l´agafeu que sigui per perseguir-me a mi ( us cardeu perque no em pilleu fixe) jejejeje( i no hehehe)

Ah.. i  els propers llençaments  ja tenen  títol, però no en tinc ni puta idea de res mes. Seran: “El Sr Jinks i el lloro Jambalaya” i “ El Sr Jinks amb el japo deprimit”

Aquest relat és una breu introducció

La setmana del Sr Jinks.-

En el meu mural, que no és del Media-market encara que  jo sigui tonto, he posat al Sr Jinks enganxat amb aquelles xinxetes modernes que tenen forma de pitorro.

 N´ hi he posat una lila a l´entrada dreta i una mandarina a l´ entrada esquerra, entre arrugues i plecs,   com un topògraf agafant les mides del Mojave.

Em retiro mig metre enrere, alguns dirien que per agafar perspectiva de l´ obra, però ho faig per focalitzar i convertir un empastifat de boira de colors en alguna cosa semblant a una foto.

Me les faig d'artista i reculo a la babalà. Quan m´ adono que estic fent l´ idiota enquadrant  al vent com un hortera, em dic :prou Bagué, que més enllà desfocalitzes.

Però en el més enllà trobo una puta xinxeta pitorro trempada que es tira  al meu peu descalç d´ artista amb la força de trenta viagres desnutrides.

M´ arronso a la pota coixa, busco un punt d´ equilibri, no el trobo, el perdo, em giro i enclasto el meu colze contra una  cantonera de marbre de caca-rara.

Torno a encongir-me. Ara sóc contorsionista. Canvio de trajecte  com gavina pepera. Amb l´ unica pota llarga de les tres que tinc  començo a patinar  amb la sabatilla  com improvitzat esquí. Sóc un artistaaaaaaaaa. De lloros a terra.

Atordit de vergonya, amb ganes de rematar-me abofetejant-me amb l´ altra sabatilla, em provo a veure si espatarrat encara focalitzo- I el veig allà com un marcianito amb somriure bleda post-coit.

Atzarós em musito: si, si, si  aquesta setmana tinc ganes de riure i et toca a tu  Jinks ser "el empleado del mes"(em fot un mal de collons el peu, el colze, la dignitat que em va parir i no tinc ganes de ser més enginyós).

Aixeco el cap i, desventurat,  em porto amb ràbia la mà al front, oblidant-me que hi tenia la sabatilla....

I dic: una foto , cabró, et vaig demanar una trista foto...

Mite´l  com riu el tòtil del Jinks amb una crispeta vermella, i dolça, com si portés una margarita  entre les dents.