Poema mediocre
Només queda una conversa
inacabada:
La que em reconeix a mi
desquiciat
I a tu
altiu sentenciant un orgullós
“jo ja ho sabia”.
Sé que aquest poema l´escric desequilibrat
I amb el ritme encallat
dels mediocres.
Amb prou feines
l´intento que sigui digne,
que no soni
pressumptuós,
ni tràgic,
ni arrossegat com
ànima en pena
És veritat que no
sé mesurar les paraules.
Però mai m´hauria
pensat
que en elles no hi
reconeguessis
el passaport de tots els us estimo
que hi porten escrits.
Sona com una paradoxa
però la llibertat
que busco
es d´una sintaxi molt
simple:
Voler entrar,
deixar-se rebre.
Ens hem sacrificat com xais
fent merits en victories estèrils,
canviant les paraules
a les coses.
Quan les
fem amb els altres,
Només ens
val guanyar,
Quan les fem sols
se´ls hi diu esperit de
superació.
Ara a qualsevol proposta absurda
se la bateja com
a repte
I per sobreviure
a tanta competició
no ens queda més remei
que alimentar-nos
dels que ens estimen,
dels que no es
queixen,
dels que no ens
demanen,
dels que no fan comerç
amb allò que senten.
Despreciem el temps per valorar
el que fan per nosaltres,
És el nostre dret,
És la seva obligació.
Sé que sóc un poema mediocre,
però sóc un poema implicat.
No sé si algun dia
vaig tenir la possibilitat
de ser lliure
però he acabat sent un perdedor.
Però no em tingueu cap llàstima
perque la llibertat acull
als que guanyen
i als que perden.
L´amarga solitut
sempre es queda
( però)
amb els desertors.
No hay comentarios:
Publicar un comentario