ROMA-ADOLFO ARISTARAIN

ROMA( Adolfo Aristarain)

De vegades és necessari revisitar llocs comuns. Era diumenge i crec recordar que era de tarda. Sol com un sol tret d´algun incendi que ja no crema.

Què em dius mare? Que tot el que ens queda és amor? Que fins i tot els records s´obliden?

És dimecres i estàs estirada en un mal llit d´un mal hospital on  també s´han oblidat de la tendresa. Ningú et pot treure el dolor, ni tan sols ells que pavonegen amb les bates  blanques  que van guanyar amb algun títol.

Tenen l´oportunitat de  ser estimats, encara que sigui un petit moment mentre t´agafen de la mà amb un simple: tranquila…. Per què s´ho perden?  Fins i tot els Déus són professionals. Sempre lluny. Sempre lluny.

No et vas vendre  cap piano    . No vas tenir mai cap piano. Però  com si fos ahir encara treus el cap pel  balcó per dir-me  adéu. T´has aixecat per escalfar.me  la llet. Ara sé  que tot era, és,  una excusa per donar-me un petó.

Era diumenge  i Roma em torna a  dir que estimar és alguna cosa més que un títol. Estimar és l´esforç    de    l´únic Déu possible.

És dimecres mare. Feia molt temps  que no estàvem sols. Com pot ser que una pedreta sigui tant  filla  de puta?  Voldria estar en el  teu lloc però tu no em deixaries. T´agafo de la mà. Petonejo la teva  mà. Et dic una sola vegada que t´estimo molt. Tu em vas  ensenyar a no perdre el temps en dir-ho. Que el  temps  el  necessitem per fer-ho

I just ara  estic  pensant  quina  cançó posar-te quan  acabi. Somric i penso  que mai vas tenir temps per escoltar música. Així que te´n poso una  de les primeres que em va ensenyar a somiar. Em tancava a l´habitació a les  fosques, amb els cascos posats, una guitarra imaginària, les ganes de transmetre  allò que sentia.

Mentretant tu i Roma estàveu a  la cuina . El sopar que  cada dia  que vaig estar amb tu em  trobava a la  taula.