Una qüestió de magnetisme

 Avui pel tren venia tenint amb mi mateix  una discusió científica. Estava  pensant sobre les  diferències entre el col.lesterol  bo i el dolent . I he pogut concloure que no en tenia ni puta idea. Primera  cara de póker.

 Però clar, això m´ha servit de base  per fotre el camp “as usual” .

Primera parada:  Els adjectius, aquells petits cabronets que et defineixen quan no vols que et defineixin . Joder que em deixin tranquil. Si no se  ni jo com sóc només  falta que vinguis tu .

 Si em dius objectivament  com sóc  em sobres perque  realment no importa si sóc alt, baix, lleig o guapo( bé això últim és veritat que carai!).

Però per altra  banda si em cal.lifiques favorablement  allà  em quedo qual Narcís Gironí  amb cara d´efebo  gilipolles. Amb la  veneració no s´avança.

Si em critiques, em jutges  o m´esfonses directament en la puta miseria  aconsegueixes dues  coses bàsicament inútils: que no t´escolti o que t´agafi mania pshyco-killer. Que els artites estem molt, molt sonats. Bé… sempre depenent de la  teva alçada….

Però noi,  hi ha una cosa que si que em posa dels adjectius: la xul.leria , la ironia  i el cinisme  que  tenen  alguns:  Col.lesterol bo .  Toma ya!!!!

Així, amb un parell…. Perque els dimonis han de ser  dolents?, Donç no. Els dimonis són uns atrevits , uns anàrquics i uns anti-sistema molt autèntics.

Ara ve un tio i es senta davant meu. Adéu espatarre! No hi havien més seients buits?

Aixeco el cap i arrrrggggg!!!. Una samarreta imperi del Jack and Jones amb , una cadena d´or igual de gruixuda que un candau de bici . Esborra  Bagué, esborra! Segona cara de póker.

Ja he perdut  el fil… Adéu adjectius, adéu dimonis… snif snif.

Sona el Love Sick de  Dylan. La primera  vegada que la vaig escoltar vaig pensar… ui… quina  cançó més rara!

Però amb temps i sobretot amb molta curiositat acabes  trobant  el perquè hi han coses  que  t´atrapen. I a  això se li diu( física wikipedia), magnetisme….

I com el col.lesterol , hi ha un magnetisme bo i un altre de  dolent

El xungo és el que et vol atrapar  a tu, el que et necesita per ser ell. Aquell que t´hipnotitza amb més mala llet que una cobra en el primer dia de  regla. Només persegueix de tu dues  coses: que l´aplaudeixis total i incondicionalment i que el segueixis a tot arreu com una  grouppie atontada captada per una secta . Ets una paret que només  rep hòsties.

El bo és aquell  en el que tu , caçador, li importes una merda, però no  per creure´s superior ni res d´això. Al contrari, acostuma a mantenir-se apartat i només apareix  quan tu vols o  quan tu el necessites . Et pot ajudar o només   fer-te companyia sense haver  d´agrair-li.  Ell no ho fa per tu. Tu no ho fas per ell. Simplement, algun cop, us atrapeu mútuament, i després us deixeu anar, i cadascú continua a la seva bola, sense necessitat de l´altre.

Per això m´agrada la gent que llegeix, la gent que escriu, la gent que  canta cançons.

I no cal  ni esperar ni dir res més perque : “sometimes the  silence can be like thunder”

S´apropa el Clot Aragó. No aixecaré el cap, ara prefereixo estar amb tu Bob.