L´altre dia em van ben exampar. Jo que sempre he presumit de discret i de subtilment pervers…
S´havien rigut de mi. Alguns ho havien fet amb la tendresa que hauríem de tenir tots els ignorants, d´altres amb la malícia amb la que pretenen( i no aconsegueixen) defensar-se de tot allò que no poden dominar.
Estava entrant a la Plaça Catalunya
Per una banda el meu cap ters, altiu, irònicament indecent, pensant amb un gaspatxo de síndria que m´hagués agradat beure´l d´una altra manera i en un altre lloc.
També pensava en una història que té més suc per dintre que per fora, la lectura sublim de l´equívoc. M´ ha recordat amb molt d´orgull les lletres dels nostres cantautors de principis dels setanta. No hi ha res més gratificant que dir-li a algú que és un idiota i que et responguin amb un somriure papanata. Wai.
Per l´altra cantó es debocava el meu cos, amb els punys fent de maraques , els llavis de “negrito guasón” i la cintura patosament inquieta.
Vaig sentir un copet a l´esquena mentre el bitllet mensual que havia entrat horitzontalment recte, trempava i sortia per sobre l´escletxa com un pom de flors de la xistera.
Ei Enric, que estàs ballant sol !!!!!
Hola Reyes, què tal estàs? Ja saps que sempre vaig una mica a la meva bola…. Intentaré agafar el “Calella”. Adéu guapa.
Sort en vaig tenir que la Marieta no va sortir mai de les meves orelles . Tampoc va saber mai ningú que m´agrada molt el gaspatxo de síndria.
No hay comentarios:
Publicar un comentario